EL BLOG DE LA CASA PARRAMON - LUTHIERS DES DEL 1897

TENIU ALGÚN DUBTE ?

ENS VOLEU FER ALGUNA PREGUNTA?

VOLEU QUE PARLEM D'ALGÚN TEMA EN CONCRET?

APROFITEU AQUEST CANAL DE COMUNICACIÓ I NO DUBTEU A DEMANAR-NOS-HO A:

luthier@casaparramon.com




dijous, 28 de febrer de 2008

Desafiant les lleis físiques... i les normes de la lutheria




Quan el músic fa temps que toca el seu instrument ja s'ha après de manera inconscient les distàncies que hi ha entre les notes per poder afinar correctament, de manera que obre més o menys els dits establint unes distàncies que sempre són les mateixes per a produïr unes notes determinades... o no?
Si observeu el pont d'aquest violoncel podeu veure que hi ha agut una deformació tant evident com exagerada. El pont s'ha vinclat endavant. En el cas d'un violoncel 4/4, la distància de corda vibrant estandaritzada és de 695 mm (distància A-B del gràfic 1). Però quan s'ha produit una deformació com la de la foto, aquesta distància ja no és la mateixa, pel que ens haurem de reapendre unes noves i fictícies distàncies. Si observeu el gràfic 2 podeu veure que la distància C-D és considerable, debuda a la deformació, i ens obliga a tancar més els dits per poder afinar correctament. La única solució en aquest cas és fer un pont nou, però això es pot evitar corregint el pont molt periòdicament o bé portant l'instrument al luthier de tant en tant. La nostra economía ens ho agrairà...
Hem de pensar que les 4 cordes afinades fan una pressió sobre el pont de:

VIOLÍ / VIOLA 12 Kg.
CELLO 25 Kg.
CONTRABAIX 108 Kg.

constantment, les 24 hores del dia i els 365 dies de l'any, per tant és normal que s'acabin deformant... si no els rectifiquem, cosa que podem fer perfectament. Un pont amb un bon manteniment pot durar 40, 50, 60 anys...







La importancia de fer un manteniment constant



Compareu l’estat i la qualitat del batidor d’aquest dos violins. Amb quin us quedaríeu?
Quan adquirim un instrument, esperem que el so estigui a l’alçada d’unes expectatives basades en la categoria i la qualitat en relació al preu pagat.
Al cap de moltes hores de tocar un instrument, hi ha un desgast d’algunes parts i recanvis. Els més evidents són les cordes o les cerdes de l’arquet o les clavilles que ja no funcionen adequadament. En el cas de les cordes, l’instrument es va ensordint o fins i tot poden arribar a desquintar si l’entorxat està malmès. En el cas de l’encerdat, les cerdes s’allarguen, pengen i tenen menys adherència.
També al cap dels mesos o anys, els batidors queden molt desgastats pel fregament amb les cordes i els dits. Quan s’arriba a aquest punt, és important portar el violí al teu luthier per que ho allisi i ho rectifiqui: deixant apart que estèticament faci lleig o no, el so no és net, la corda no pot vibrar lliurement enclavada en sots i canals, i la projecció i definició del so baixa dràsticament de qualitat i rendiment.
És important fer revisions periòdiques encara que no en sapiguem veure cap motiu. Un bon luthier professional t’assessorarà adequadament i t’ajudarà a millorar el rendiment de l’instrument sense que aquest baixi de rendiment.
Moltes vegades es veuen instruments que no estan a l’alçada del que s’espera d’ells per manca d’un bon manteniment, fent que perdi sentit la inversió que varem fer inicialment en el seu moment.
¿Perquè moltes vegades invertim en la compra inicial i no gastem gaire o gens en aconseguir que això es mantingui de manera perdurable i constant?
Un manteniment fet de manera periòdica i constant ens permet que l’instrument rendeixi més temps al mateix nivell, les revisions periòdiques siguin menys costoses que les que fem cada molt temps, i sobretot el luthier l’haurà de tenir menys dies per fer-hi menys coses, i el músic en podrà gaudir d’un bon so durant períodes més llargs.
¿Seria admissible comprar-ne un amb el batidor desgastat així? Evidentment que no, llavors no hem de permetre que el nostre acabi tant malament per mandra o deixadesa.

dimecres, 27 de febrer de 2008

Jordi Cervelló, el meu compositor de capçalera



A en Jordi Cervelló el conec des de que vaig començar en el món de la luthería, ja fa més de 30 anys. No sóc músic ni he tingut la sort de poder estudiar violí amb ell, ja que no he tingut mai el temps per fer-ho, però bona part de la meva educació musical la hi dec a ell. No només pel que fa a les seves pròpies composicions, si no també pel que m'ha anat fent escoltar i descobrir, sobretot de compositors del segle XX: l'obra per a piano de Deodat de Séverac, diverses peces orquestrals de Hindemith, Silvestre Revueltas, Henri Dutilleux, Robert Gerhard, Gorecki, Arvo Pärt, Penderecki, Alfred Schnittke... a més de peces emblemàtiques com el poème de Chausson, el quartet "cartes intimes" de Janacek, o fer-me escoltar violinistes com Zino Francescatti, pel qual professa una devoció més que justificada.

Objectivament i sense tenir en compte la seva amistat, crec que en Jordi Cervelló és injustament oblidat a casa nostra i la seva música s'hauria de sentir molt més.

Tots nosaltres hauriem de valorar i reivindicar molt més la música i els músics de la nostra terra.

Pels que no el conegueu, us convido a sentir la seva música i descobrir-lo. Els que ja el coneixeu, a gaudir-ne un altre cop. Els seus darrers enregistraments fets a Sant Petesburg són una autèntica festa i un regal per a l'oïda.

dimarts, 26 de febrer de 2008

Restauració d'una tapa



Aquest instrument va rebre una forta caiguda, de manera que l'ànima va sortir literalment a través de la tapa. De mica en mica la varem anar restaurant: encolar les parts trencades, reforçar-la per l'interior amb un segell d'ànima i finalment restaurar el vernís. Després d'un bon reglatge de so i una posada a punt de pont i ànima, torna a sonar com mai.

luthier o lutier?




Al suplement de cultura del diari Avui del dia 29 de novembre del 2007, va sortir un article signat per Màrius Serra (http://media.avui.cat/pdf/07/1129/071129sup_a006.pdf ) en el que anunciava la recent incorporació al DIEC de la paraula lutier, sense la lletra h intercalada. (i l'eliminació de la mateixa paraula amb la lletra h intercalada) . La veritat és que em va sorpendre que una colla d'experts prenguessin aquesta determinació sense consultar els luthiers de debó. Saben ells què fem servir? He estat mirant entre els professionals del sector a Catalunya i tots fem servir la paraula amb la h. Evidentment vaig escriure de seguida a en Màrius Serra i ens varem creuar una parell d'emails per banda, i la cosa va anar així:
Luthier:
"El motiu principal del meu e mail és que ahir vaig llegir, com cada dijous, el suplement de cultura de l'Avui. Vaig topar amb el titular d'un article que em va sonar gairebé familiar: "lutier?" Un cop llegit l'article vaig pensar que potser m'havia perdut alguna cosa, apart d'una "h". Ja fa bastants anys, concretament a la primavera del 1996, varem ser consultats pel centre de terminología Termcat i hi vàrem colaborar activament per tal d'arribar a alguna conclusió en referència al nom del nostre ofici. Us adjunto uns arxius en pdf que en fan referència. La questió actual és, si el mot del titular que vaig llegir ahir , lutier sense la h, és motiu d'alguna novetat terminològica de la qual no me n'hagi assabentat.
Li agrairé me n'informi de si el mot ha sofert algun canvi de nomenclatura o simplement saber quin criteri ha fet servir per escriure-ho d'aquesta manera. Els de l'ofici seguim fent servir la paraula amb h inclosa. Quedo molt agrait per la seva atenció i espero rebre la seva resposta per aclarir aquest dubte."

Marius Serra:
"Pel que fa a la qüestió "luthier", justament el que ha suscitat el meu article és la nova grafia adoptada per l'Institut d'Estudis Catalans en la segona edició del DIEC, que va sortir fa uns mesos, el darrer sant Jordi. En aquesta edició s'ha adaptat la grafia i han eliminat la hac. Ara només hi surt "lutier". És el mateix procés que han seguit amb altres manlleus lingüístics, tant d'antics (ral·li, rugbi, futbol) com de més moderns (pírcing, xip, discjòquei...) No sé pas què us semblarà als que n'exerciu, però l'adaptació sembla una tendència natural de totes les llengües, la qual cosa no deixa de crear monstres tan notables com el "güisqui" castellà que propugna la RAE, davant l'absoluta indiferència d'escriptors, parlants i usuaris del destil·lat..."
Luthier:

"Moltes gràcies per la resposta tant ràpida. La veritat és que és normal que les llengües evolucionin, i malament aniríem si no ho fessin. Però el que m'extranya de tot plegat és que de manera diguem-ne presuntament unilateral, els experts lingüistes arribin a aquesta conclusió al marge dels que fem servir la paraula luthier cada dia. He estat mirant entre els sis o set professionals del sector més capdavanters i/o representatius i tots fem servir la paraula amb la hac, pel que se'm fa extrany pensar qui la fa servir sense. Aquestes coses fan que pensis que sempre hi ha gent que són més papistes que el papa, o bé que no tenen prou feina i se la busquin, encara que les seves intencions no siguin aquestes. Són coses que no s'entenen, com el cas del Güisqui, que algú es va quedar ben descansat potser pensant que havia contribuït a castellanitzar-ho una mica més tot plegat... No sé. No es tracta de ser tossut o fer les coses perquè si, però, en fi, com que som animals de costums seguirem amb la hac, no canviarem ara tots els nostre impresos, llibres, pàgines web, anagrames, sobres, targes, llibreseditats, tríptics, factures, etc."

Màrius Serra:

"Tens tota la raó. Tot sovint els gramàtics pretenen legislar la realitat tot adaptant-la als seus desigs, i això provoca rebuig. Jo de tu, i no és conya, en faria una carta al director exposant això mateix que m'expliques. Solen ser molt més sensibles als dossiers de premsa que no pas als arguments."

TZIGANE




No les heu provat? són una passada !!! Les noves cordes Tzigane, amb la garantía de la casa Larsen, superen en qualitat, nitidesa i projecció a tot el que hagueu provat fins ara. No deixeu de provar-les, us milloraran el rendiment del vostre instrument.

llibres que us recomano (5) - El petit violinista


El primer violí... els primers estudis... el primer concert...
La iniciació a l'estudi del violí i al coneixement del propi instrument.
Text de Núria Varela - Il.lustracions de Toni Canyelles.
Un conte per als músics més petits !!

dilluns, 25 de febrer de 2008

llibres que us recomano (4) - El canto de las sirenas


Música i filosofía de la mà de un gran expert: Eugenio Trias. Imprescindible !!

llibres que us recomano (3) - Johann Sebastian Bach


Los días, las ideas, los libros. Aquest és el subtítol del llibre que el músic i musicòleg Ramón Andrés ha publicat sobre Bach. Una completíssima visió del gran geni de Leipzig que ens apropa a la seva música a través de com va viure a la seva època.

llibres que us recomano (2) - L'edat d'or de la música



En aquest suggerent llibre, Miquel Desclot ens condueix a través dels principals compositors de la primera escola de Viena. Les audicions recomanades són un complement ideal per a copsar aquesta època daurada del classicisme.

llibres que us recomano (1) - Baix continu


Jaume Cabré ens ofereix un recull de sis contes relacionats amb la música, escrits magistralment. Delicats i preciosos, plens de matisos i referències, respiren un profund amor per la música.




David Oistrakh




No crec que calgui donar masses arguments per a convèncer a ningú sobre la manera de tocar de David Oistrakh; caràcter, estil, passió, musicalitat... Crec que he perdut el compte dels enregistraments que tinc d'ell i que afortunadament es troben amb bastanta facilitat. Per a mí segueix sent el millor. Una petita mostra la tenim aquí:

David Oistrakh, nascut a Odessa l'any 1908, va rebre les primeres lliçons de violí de Piotr Stolyarsky. Al contrari que molts altres grans virtuosos del violí, de petit no va ser un nen prodigi. De fet, va començar tocant la viola a l'orquestra del conservatori, però de seguida es passà al violí. El seu primer concert com a violinista va ser el concert en La m de J.S. Bach. Progressà molt ràpidament i per fi va fer el seu debut a Leningrad, amb el concert per a violí i orquestra de Tchaikovski.

L'any 1939 es va presentar al concurs Wieniawski, quedant segon darrera la gran violinsita Ginette Neveu, llavors una joveneta de 15 anys,de la que hi ha força enregistraments altament recomanables.

Malgrat aixó, de seguida va obtenir ressó internacional al guanyar el concurs Reina Isabel de Bruseles.

El seu repertori és extensíssim, tant en concerts per a violí i orquestra: Shostakovich, Katchaturian, Prokofiev, Tchaikovski, Mendelsohn, Dvorak, Beethoven, Kabalevski, Sibelius, Bartok, Brahms, Szymanovski, Hindemith, Glazunov, Stravisnki, Miaskovski, els 5 concerts de Mozart, simfonia espanyola de Lalo, Scottish Fantasy de Bruch, ....

...com de música de cambra: les sonates de Mozart per a violí i piano amb Paul Badura Skoda , i les sonates per a violí i piano de Bartok, Shostakovich, Brahms, César Frank, ...

La versió que fa ver d' "il trillo del diavolo" de Tartini és antològica, encara que si hagués de quedarme amb una sola peça interpretada per ell... em quedo amb la Sinfonia Concertante de Mozart, on va tocar la viola juntament amb el seu fill Igor al violí. Es pot trobar l'enregistrament tant en CD com amb DVD.

David Oistrakh va morir a Amsterdam l'any 1974 i les seves despulles varen viatjar fins a Moscú, on és enterrat. La seva música continúa més viva que mai.

Leopold Auer, mestre de mestres




Leopold Auer, va ser una gran músic, però no un gran concertista. La seva grandesa va venir del coneixement de le seves capacitats i d'unes grans dots pedagògiques inusuals. Va formar gent d'altíssim nivell com Jascha Heifetz, Mischa Elman, Efrem Zimbalist, Toscha Seidel, Max Rosen, Thelma Given o Mischel Piastro. Us recomano l'audició de qualsevol disc d'aquests grans artistes. És més fàcil trobar els de Jascha Heifetz, encara que personalment prefereixo com tocaven Efrem Zimbalist i sobretot Max Rosen. Els seus enregistraments són difícils de trobar, però val la pena fer l'esforç, ja m'ho sabreu dir...

Alguna cosa per començar...


Dibuixos: Toni Canyelles
El violí està format per diverses peces i uns quants accessoris. Els seus noms són:

El CAP, acabat amb una voluta en forma d’espiral, és la part on hi ha les clavilles.

Les CLAVILLES: són quatre peces de fusta, generalment de banús, boix o palosanto que serveixen per poder afinar les cordes. Estan situades al cap del violí, dues a cada cantó. Tenen forma cònica per que quedin travades com una falca i evitar que es perdi la tensió de la corda.

El MÀNEC, que com el cap, és fet amb fusta de blada, consta del mànec pròpiament dit i del BATIDOR. El batidor és una peça de banús que és on les cordes poden ser premudes quan posem els dits de la mà esquerra per fer les notes. El mànec va encaixat i encolat a la caixa harmònica per la seva part més ampla anomenada TALÓ.

A la part superior del batidor hi ha una peça petita de banús, anomenada CELLETA, que té tres funcions molt determinades: definir la distància entre les cordes, l’alçada respecte el batidor i finalment acompanyar de forma suau i progressiva el recorregut de la corda cap a les clavilles.

La CAIXA HARMÒNICA és el cos de l’instrument i consta de la tapa, el fons, i els riscles.

La TAPA, feta de fusta d’avet, pot tenir les voltes més o menys pronunciades a la seva part central i ha de poder resistir bé la pressió de les cordes si l’hem feta del gruix adequat.

Les EFES, són les obertures per on surt el so. El disseny i mides de les efes pot variar molt lleugerament, segons l’estil de l’instrument. El nom li ve donat per la seva forma de lletra efa minúscula.

Pel costat interior de la tapa hi ha la BARRA HARMÒNICA, feta en fusta d’avet i encolada sota la línia que marca la pota esquerra del pont. La seva funció és donar consistència tant a la pressió del pont com reforçar les notes greus i repartir-ne la vibració al llarg de la tapa.

A la banda oposada de la barra harmònica hi trobem l’ÀNIMA, que acompleix vàries funcions. Principalment transmet les vibracions del so entre la tapa i el fons. També fa de reforç, com si es tractés d’una columna, per ajudar a aguantar la pressió que rep la tapa quan les quatre cordes estan afinades. La colocació de l’ànima és fonamental per a compensar el so entre les cordes.

El FONS és de fusta de blada, amb les voltes treballades igual com a la tapa.

Per donar profunditat a la caixa hi ha els RISCLES, que estan encolats al voltant de l’instrument entre la tapa i el fons, i com aquests, també estan fets de blada. Són molt prims per a poder ser doblegats amb més facilitat i adaptar-se a la corba que té el perfil de la tapa i fons. Per guanyar gruix als riscles i donar consistència a l’instrument s’hi encola per la part interior unes tires de pi avet que s’anomenen CONTRARISCLES.

Els riscles i contrariscles estan encolats sobre uns TACS interiors d’avet que donen consistència a tota la caixa. N’hi ha un a cada extrem superior i inferior i un altre a cada una de les quatre PUNTES .

Tant la tapa com el fons van contornejats exteriorment pel FILET, que a més de servir d’ornament és una protecció contra les esquerdes que es puguin fer seguint la veta de la fusta. Els filets estan fets de tres peces de fusta molt fina: dues de negres i una de blanca al mig. Acaben en angle agut a les puntes per tal de donar més elegància i finesa a l’acabat.

El PONT, fet de fusta de blada, és la peça que transmet la vibració de les cordes cap a la tapa.

El CORDAL és una peça en forma de triangle allargat que subjecta les cordes per baix, entre el pont i el botó, lligat al final per la CORDA DE CORDAL.

El BOTÓ, que és una petita peça de fusta, de forma cònica i que va encastada al tac inferior travessant els riscles. Serveix per lligar-hi la corda de cordal que subjecta el cordal.

La CELLETA DE BAIX és on es recolza la corda de cordal per tal de no masegar la caixa harmònica.

Les CORDES poden ser de materials molt diferents: tripa sola, entorxades de metall amb ànima de tripa, d’acer o entorxades amb ànima sintètica, obtenint sons de qualitats molt diferents.

La BARBADA és un accessori de fusta que va subjecte entre la tapa i el fons del violí, a l’esquerra del cordal i serveix per que el músic hi recolzi la barbeta i poder subjectar millor l’instrument.