EL BLOG DE LA CASA PARRAMON - LUTHIERS DES DEL 1897

TENIU ALGÚN DUBTE ?

ENS VOLEU FER ALGUNA PREGUNTA?

VOLEU QUE PARLEM D'ALGÚN TEMA EN CONCRET?

APROFITEU AQUEST CANAL DE COMUNICACIÓ I NO DUBTEU A DEMANAR-NOS-HO A:

luthier@casaparramon.com




dimecres, 30 d’abril de 2008

Manual del luthier: molt més que un mètode de construcció



L'any 1989 Ramon Pinto va escriure el MANUAL DEL LUTHIER, l'únic mètode per a construir violins que hi ha en castellà. Com que no hi havia res més ecrit sobre aixó prèviament ha tingut un èxit rotund, de manera que a l'any 2000 es va fer una segona edició de dos mil exemplars més, que, tenint en compte que no és un best seller sino un llibre tècnic, és una xifra prou alta.

L'encert d'aquest llibre és que s'explica de manera molt planera i clara com es construiexen els instruments. Aquesta informació va dirigida principalment als luthiers, però molts músics l'han volgut llegir per a saber com estan fets els seus instruments, de manera que a moltes escoles i conservatoris l'han fet servir com a llibre de text i s'ha tractat com una asignatura més i com uns coneixements que enriqueixen els continguts pedagògics.
A la part final del llibre hi ha vàries pàgines (pp. 169 a 193) on s'expliquen de manera molt genèrica les principals escoles de lutheria europees, juntament amb els seus luthiers més emblemàtics i representatius, completant de manera molt important tota la informació prèvia.

dijous, 24 d’abril de 2008

Pressió i tensió sobre els instruments: dades interessants a tenir en compte


Foto: Iolanda Astor

Les cordes, quan estan afinades, estiren del cordal per una banda i de les clavilles per una altra amb una força que no ens la imaginem.

Si sumem la tensió total de les 4 cordes d’un instrument, afinades correctament obtenim una tensió aproximada de:

VIOLÍ / VIOLA 30 Kg.
CELLO 50 Kg.
CONTRABAIX 170 Kg.

Les 4 cordes afinades també fan una pressió molt gran sobre el pont. Evidentment aquesta pressió es transmet directament sobre la tapa, per tant l’instrument està subjecte a una pressió de:

VIOLÍ / VIOLA 12 Kg.
CELLO 25 Kg.
CONTRABAIX 108 Kg.

Aquestes dades les hem de tenir en compte per fer-nos el càrrec de que hem de revisar periòdicament l’instrument i l’estat de les encoladures, per evitar que l’instrument es deteriori o deformi.

Donem-nos-en compte també del ben fets, pensats i calculats que han d’estar els instruments, tenint en compte els gruixos que tenen les fustes d’un violí en la seva tapa, fons i riscles (de 2 a 3 mm) i les pressions, que hem esmentat, a la qual estan subjectes.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Violins, violes i violoncels OTTO sèrie 500



Els instruments S.P. OTTO sèrie 500 estan construïts artesanalment en un taller a la Xina amb fusta d’avet i blada europeus. Un cop estan acabats en blanc s’envien a un taller d’ Alemanya, on són vernissats a mà a imitació dels instruments clàssics dels antics mestres luthiers.

És precisament l’alta qualitat de les matèries primeres pel que es diferencien en molt dels demés instruments procedents de Xina: no només són construïts amb més cura en el seu procés de construcció sinó que a l’ estar fet amb fusta europea la seva estètica és d’una gran bellesa. També en el so es diferencien dels demés: sonen més plens i més càlids, més ric en harmònics de forma clarament notable i amb un bon equilibri entre el timbre de totes les cordes.

Al tenir un procés de construcció mixt en diferents tallers permet que els violins S.P. OTTO tinguin una relació preu / qualitat admirable.


Es subministren amb cordes LARSEN de bona qualitat per a poder obtenir el major rendiment sonor, pel que es recomana emprar sempre cordes de gamma alta.

Els instruments S.P. OTTO sèrie 500 estan importats en exclusiva per la Casa Parramon, on hi són ajustats, revisats i garantits pel servei tècnic del propi taller.

dilluns, 7 d’abril de 2008

llibres que us recomano (6) - La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach



Fa pocs díes la Susana Cervelló em va recomanar aquest llibre. No he trigat gaire a comprar-lo i a devorar-lo.

Sembla ser que hi ha dubtes sobre l'autoría i fins i tot l'època en que pugui haver estat escrit, però en qualsevol cas val la pena llegir-lo.




Si us agrada la música de J.S. Bach o d'algun dels seus fills que també varen compondre no us el perdeu.



Gràcies Susana !!


dissabte, 5 d’abril de 2008

Fantasies, mites i malentesos


Foto: Iolanda Astor
Hi ha molts malentesos i moltes confusions amb certs aspectes de la lutheria que hauríem de tenir molt clars i no barrejar-los, com poden ser els següents:

- l’antiguitat i la qualitat d’un instrument són dos factors que no van directament relacionats. Un violí fet fa cent anys, de fàbrica, senzill, d’aquí a cent anys seguirà sent el que és... amb uns quants anys més. El temps no li afegirà una qualitat que mai no ha tingut. Per tant, és igual si un instrument és nou o antic. El que compta és la qualitat i que ens agradi el so.

- Hem d’oblidar el mite (infundat) que els instruments nous poden arribar a perdre só o que no es sap com arribaran a sonar. No hi ha cap base científica que ho demostri. Suposant que deixin de sonar bé és per culpa d’un mal muntatge o per un manteniment deficient: s’han de renovar les cordes sovint i revisar la posició de l’ànima. També per falses expectatives, ja que de vegades ens deixem enlluernar per coses que no ho mereixen.

- Comprar en un luthier no és més car, contràriament al que molts músics es pensen. En un luthier reputat i legalment establert no pagaràs més del que valen les coses, tampoc menys: es pagarà el preu de mercat.
El que vol comprar fent la “ganga” pensant que pagarà menys comprant de manera alternativa (luthiers no reputats, instrussisme professional, compra-venda entre particulars...) té un alt percentatge de comprar per sobre preu, evidentment sense garantía i amb possibles defectes o reparacions, algunes ocultes.

- Els arquets amb vara rodona poden agradar més o menys que els de vara octogonal, però no són ni millor ni pitjor els uns que els altres. No està demostrat que l’arc vagi millor. Només són dues maneres diferents d’acabar els arcs.

- No té cap sentit dir que un luthier té “secrets” o no vol explicar alguna cosa. L’únic “secret” que no es pot transmetre és la genialitat i el treballar bé. Si poguessim – hipotèticament parlant - treballar amb les mateixes fustes, eines i vernissos al costat del mateix Stradivari veuríem que la única diferència entre ell i nosaltres és que ha sigut el millor i faria la feina molt més bé.

- El “secret” de Stradivari no existeix. Només passa que ha sigut el millor. No hi ha cap ingredient secret en els seus vernissos ni cendres de volcans ni altres coses que s’han dit erròniament. Actualment hi ha laboratoris capaços d’analitzar el que vulguem i s’ha demostrat que comprava el vernís al mateix lloc que els demés luthiers del seu temps. Fins i tot els bancs de les esglésies de Cremona i rodalies tenen el mateix tipus de vernís que els seus instruments. Tal com hem dit, la diferència està en que treballava molt bé i sabia com aplicar el vernís millor que ningú.

- Hem de fer una distinció ben clara i no barrejar conceptes a l’hora de construir un instrument nou a partir d’un model antic o a l’hora de definir-lo quan s’ha d’expertitzar: es pot fer una còpia exacta del model original, fer-ne un a l’estil d’un model concret i fer-ne variacions personalitzades, inspirar-se segons l’estil d’una escola determinada (no d’un autor en concret si no d’un origen com pot ser Cremona, Venècia, etc..) .Aquestes opcions són molt habituals i sempre se n’han fet. També hi ha qui ha fet falsificacions amb mala intenció. Un luthier expert ho sap distingir i et pot assessorar en cas de dubtes.

l'anima


Dibuix: Toni Canyelles


Una altra peça molt important per a la sonoritat del violí és l’ànima. És un petit cilindre de fusta d’avet que es posa a pressió, ben perpendicular entre la tapa i el fons de l’instrument, dins de la caixa de ressonància. La seva situació aproximada és la d’un gruix de pont de distància respecte el mateix pont. Això evidentment és molt teòric ja que a la pràctica es mou i es deixa posada allà on el so sigui el que més ens agrada.

La funció de l’ànima és la de posar les vibracions de la tapa i del fons en fase, és a dir, que vibrin conjuntament. El só transmès per l’ànima des de la tapa fins al fons fa que el so que ens retorna el fons estigui potenciat .La massa d’aire que hi ha dins de la caixa harmònica vibrarà més i millor. Si escoltem un violí sense ànima sona difós, confús i ens costa rebre la nota amb nitidesa. Es el mateix cas que quan diem una paraula forta dins d’un espai molt gran, com una església: el so es perd i rebota sense control.

Dibuix: Toni Canyelles
Confia periòdicament el teu violí al luthier per a que t’hi faci una bona revisió de la correcta posició de l’ànima . És normal que l’ànima tingui petits desplaçaments degut principalment al mateix fet de tocar l’instrument (tot ell vibra) o els petits moviments que li fem portant-lo amunt i avall encara que vagi ben protegit dins l’estoig.

Una ànima ha d’anar molt ben ajustada a la tapa i al fons de manera que s’aconsegueixi la màxima superfície de contacte entre totes les parts. Així la transmissió del so serà sempre la màxima.

Evita que et posi l’ànima una persona que no estigui qualificada: moltes vegades es veuen instruments que tenen la efa dreta marcada per haver-hi introduït eines no adequades i també es pot observar que la tapa i el fons estan marcats al lloc d’assentament de l’ànima , a l’interior del violí. Tot plegat fa que l’ànima no ajusti bé.

dijous, 3 d’abril de 2008

el espíritu de Tarisio



Aquest article el vaig publicar a la revista DOCE NOTAS el mes de novembre del 2003. Us el poso aquí ja que crec que és prou curiós. Sembla un conte però es totalment verídic.
Dedicat a la Nuri, que li agrada molt:

De la vida de Luigi Tarisio se conocen bastantes detalles, y aunque es totalmente cierta, no deja de ser francamente inverosímil. Nos ha legado su asombrosa historia como un caso irrepetible en la historia de la luthería.

De origen muy humilde y rozando la pobreza, nació en Milán a finales del siglo XVIII y toda la vida fue analfabeto. Fué aprendiz de carpintero y tenía un pequeño taller, donde vivía de forma miserable. No obstante tenía un espíritu inquieto y un carácter poco común. Tenía una casi morbosa avidez de instrumentos antiguos que recolectó por todos los rincones de su Lombardía natal a base de visitar tabernas, cantinas o conventos. No le fue difícil, ya que en las mayores poblaciones lombardas circundantes había llegado a haber un complejo de hasta 200 talleres de luthería.


En poco tiempo adquirió un don extraordinario y una seguridad impresionante para reconocer las mejores obras de los luthiers italianos. Después de quince años de vida errática poseía la más preciada y numerosa colección de instrumentos de arco italianos que nunca fuera vista.

Pero Tarisio no era un coleccionista. Quería sacar el mayor provecho de sus hallazgos y todavía seguir conservando en su posesión las piezas más sobresalientes. En Milán consiguió la dirección de Aldric, un luthier parisino que en aquel entonces estaba muy en auge. Se le presentó diciéndole si quería adquirir violines Cremoneses. Su aspecto de bagabundo hizo que Aldric se malfiara y pensó que quería engañarle. Tarisio le mostró un precioso ejemplar de Nicolò Amati. Seguidamente un Maggini, un Rugeri, un Storioni y dos Grancino. Aldric le ofreció una cantidad irrisoria que luego dobló.

Tarisio quedó desilusionado por el resultado de su negocio, pues la calidad merecía otra recompensa. Pensó que era por culpa de su aspecto bohemio y que esto no hubiera ocurrido de haberse presentado en carroza y bien vestido. Regresó a Italia con la suma conseguida en el taller de Aldric. Con ese dinero compró más instrumentos y al cabo de dos meses visitaba de nuevo París. Esta vez su aspecto era diferente: vistió a la moda y alquiló una carroza. Hizo la ronda de los luthiers más notables: Vuillaume, Chanot, Gand y Thibout, que compitieron entre ellos con ofertas cada vez más altas.




Su intuición y genio hicieron que siempre conservara para sí mismo las mejores obras maestras. Durante 20 años hizo rogar de rodillas a Vuillaume y a Gand con una historia fantástica: “poseo un Stradivari intacto que nunca ha sido tocado. Quizá el año que viene lo traiga para que podáis admirarlo!”.A lo que Vuillaume respondió: “parece el Mesías de los Hebreos!”(este violín de Stradivari es el que más tarde se le denominó “El Mesias“, en alusión a esta anécdota, construido en 1716). De esta forma pasó Tarisio durante 30 años. Viajó cada año a Francia siempre cargado con sus tesoros, de forma que se calcula que llevó un total de más de 1.000 instrumentos.

Cuando estaba en París o Londres trataba sus asuntos viviendo al mismo nivel que sus clientes, pero cuando regresaba a Milán volvía a su taller de miseria sin ver a nadie, cerrando totalmente las puertas con cadenas y aldabas para que sus vecinos no supieran que ocurría allí dentro. Un día fue visto al entrar a su domicilio pero nadie le vió salir durante muchos días. Fue entonces cuando los vecino alertaron las autoridades para que actuaran. Encontraron a Tarisio muerto, sentado en un sofá y abrazado a dos violines. La habitación estaba tan repleta que no se podía dar un paso sin tropezar o pisotear algún instrumento, las paredes llenas de violins colgados y estuches por todas partes, violoncelos y contrabajos apelotonados...

Las indagaciones posteriores a su muerte demostraron que en esta verdadera “cámara del tesoro” se encontraban media docena de violines de Stradivari y otras tantos violas y violoncelos, un contrabajo de Gasparo da Saló y más de cien instrumentos de los grandes maestros Cremoneses. Las autoridades obviaron los instrumentos y se concentraron en dinero o joyas. Dentro de un colchón hallaron monedas, billetes y una relevante suma de monedas de oro.


Esta historia que parece un guión de película parece ser más que cierta y de la cual hay documentos, cartas y datos comprobados.

Muchas personas, sin ni siquera conocer la existencia ni la vida de Tarisio, tienen un espíritu inquieto y también tienen la avidez o bien de coleccionar muchos instrumentos, o bien de encontrar un instrumento Italiano del siglo XVIII perdido u olvidado, fuera de los circuitos comerciales habituales, que pueda ser adquirido por un precio irrisorio.

Hay que tener en cuenta que esta historia ocurrió hace 200 años y desde entonces se han catalogado, fotografiado y hecho el seguimiento de cientos y miles de grandes instrumentos hechos por los mejores maestros, por lo que el porcentaje de “posibles instrumentos perdidos” es extraordinariamente bajo, prácticamente nulo.

Durante los siglos XIX y XX muchos trafricantes sin escrúpulos se han aprovechado de coleccionistas sin conocimientos suficientes, para venderles instrumentos envejecidos o manipulados, y así obtener sumas de dinero fáciles.

Hoy en dia existen verdaderas colecciones de instrumentos extraordinarios, pero que han sido hechas a base de comprar a luthieres o subhastas a precios de mercado. Difícilmente se repite la historia de Tarisio. Las colecciones hechas a base de comprar a los traficantes y vendedores ambulantes, que periódicamente recorren España ofreciendo instrumentos ruinosos con etiquetas de grandes luthiers fotocopiadas, suelen ser bombas de relojería que explotan cuando uno menos se lo espera.

El “espíritu “ de Tarisio que muchos llevan dentro – buscar el instrumento perdido o encontrar la ganga de su vida - provoca que muchas veces se caiga en la tentación de hacer la compra equivocada en el lugar equivocado. Las compras realizadas sin las condiciones óptimas (garantía, factura del establecimiento o taller, certificado) han provocado más de un disgusto que difícilmente tiene remedio.