EL BLOG DE LA CASA PARRAMON - LUTHIERS DES DEL 1897

TENIU ALGÚN DUBTE ?

ENS VOLEU FER ALGUNA PREGUNTA?

VOLEU QUE PARLEM D'ALGÚN TEMA EN CONCRET?

APROFITEU AQUEST CANAL DE COMUNICACIÓ I NO DUBTEU A DEMANAR-NOS-HO A:

luthier@casaparramon.com




dijous, 27 de novembre de 2008

violins adormits o sords?



La Mireia Clua, professora de violí de l’Antàrtida, a Sarrià, ens fa una pregunta molt interessant:

“És veritat que els instruments es tornen "sords" pel fet de no tocar- los? Pot millorar el so d'un instrument al cap d'un temps de tocar-lo?
I si és així, a què es deu aquest fenòmen? Només passa als instruments de fusta?”

Hi ha vàries maneres de descriure aquest fenòmen, les més habituals són que “es tornen sords”, o que “s’adormen”. Com que la nostra especialitat és la lutheria clàssica (violí, viola cello i contrabaix) desconec si aixó també passa amb els instruments de vent i percussió.

De fet és fàcil d’entendre. Es tracta d’un fenòmen purament físic. Quan la corda vibra, el pont transmet aquetes vibracions a la tapa, i l’ànima, de la tapa al fons. Llavors TOT l’instrument vibra quan es toca. Si el toquem cada dia, al cap d’unes setmanes o mesos, el violí estarà tant acostumat que físicament reaccionarà de manera més immediata i fàcil.
La comparació que sempre faig és la següent: si agafem un esportista d’elit i el fem entrenar cada dia, quan tingui una competició rendirà més i millor. Si per contra el fem seure a la banqueta durant tres mesos sense ni entrenar i llavors li fem jugar un partit, el seu rendiment estarà per sota la mitjana, apart de que no durarà ni deu minuts sense treure la llengua per la boca.

Els violins necesiten que els toquin cada dia, i aixó és vàlid tant pels insturments nous com pels antics. Als nous se’ls ha de fer el rodatge ja que no han tocat mai. Als antics hem d’evitar que la facilitat d’emisió i vibració que han anat aconseguint es perdi en cas de tenir-los guardats. És per aquesta raó que certs instruments d’alta gamma com alguns Stradivari o Guarneri que hi ha en alguns museus els toca cada dia un conservador.

El mateix passa amb els dits del músic: si cada dia estudia, els dits seran àgils i aniran sempre al lloc adequat, amb una afinació més acurada. Si el músic estudia amb poca freqüencia, el rendiment se’n ressentirà.


El gran Mestre Pau Casals deia:

“Si deixo d’estudiar un dia, els meus dits ho noten.
Si deixo d’estudiar dos díes, ho nota la meva dona.
Si deixo d’estudiar una setmana, ho nota el públic.
Si deixo d’estudiar quinze dies ho noten els crítics”

Apart d’una crítica ferotge i enverinada envers els crítics, el raonament és ben cert, tal com hem dit abans, i no només és vàlid pels dits del músic, també és ben vàlid pels instruments de corda !!

Gràcies, Mireia, i segueix visitant-nos.

dimarts, 25 de novembre de 2008

El pes dels instruments




La Maria Antonia Alberch ens ha enviat un correu interessant-se pel pes del contrabaix.

Aprofitaré per parlar una mica no només del pes dels instruments, sino també del que moltes vegades ha de portar a sobre un músic que els toqui:

Un violí amb els seus accessoris (barbada, cordal, clavilles, botó, cordes) té un pes aproximat de 400 a 450 grams.

La viola amb els seus accessoris té un pes aproximat de 650 grams.

El violoncel está entre 2800 i 3000 grams, pica i accessoris inclosos.

El contrabaix pot variar molt més debut a les seves múltiples formes i mides (4/4 gran d'orquestra o el 3/4 normal dels estudiants o músics de jazz) i el seu pes pot anar dels 7000 als 10000 grams.







Si al pes del propi instrument hi afegim els possibles pesos que comporten l'arc, l'estoig, la costella i ja no diguem les partitures obtenim:

violí 450 grs + arc 60 grs, + estoig (de 1200 a 3000 grs), + costella (de 45 a 100 grs, segons el model), + la resina 35 grs, + 1 quadern de partitures o 1 mètode d'estudi (uns 250 grs) = total aproximat, de 2040 grs. mínim, fins a 3895 grs.

viola 650 grs + arc 70 grs, + estoig de (1200 a 3800 grs) + costella (de 45 a 100 grs, segons el model), + la resina 35 grs, + 1 quadern de partitures o 1 mètod d'estudi (uns 250grs) = total aproximat, de 2.250 grs. mínim, fins a 4905 grs.

violoncel de 3000 grs, + la protecció, que pot ser:
funda amb acolxat de 5 mm: 600 grs,
funda amb acolxat de 20mm: 2600 grs
estoig de fibra de vidre: 5000 grs
estoig ultra lleuger de fibra de carbó: 2.300 grs
+ l'arquet 80 grs, + corretja pel terra 130 grs, + la resina 35 grs, + 1 quadern de partitures o 1 mètode d'estudi (uns 250 grs)= total aproximat de 4095 grs, mínim fins a 8.495 grs.

contrabaix de 8000 grs + la protecció que pot ser:

funda amb acolxat de 5 mm: 1200 grs
funda amb acolxat de 20 mm: 3.500 grs
+ l'arquet 125 grs + la resina 35 grs + 1 quadern de partitures o 1 mètode d'estudi (uns 250 grs.)= total aproximat de 9360 grs. mínim fins a 11910 grs.





De les mides ja no en parlem. El violí i la viola son força manejables. El violoncel ja requereix un esforç i força traça per no anar topant, i el contrabaix és el que rep més cops. Pel transport, un violoncel hi cap de través al seients de darrera d'un turisme normal. El contrabaix requereix un cotxe considerable amb els seients posteriors abatibles i el cap de l'instrument sortint pel seient del costat del conductor.

dilluns, 3 de novembre de 2008

El pèl de l'arquet




Tradicionalment s’ha fet servir el pèl de cua de cavall o euga des de fa milers d’anys, tant pels arcs dels instruments ètnics i tradicionals com pels arquets anomenats clàssics o barrocs, aquests últims des del segle XVIII fins a l’actualitat.
El fet de triar aquest tipus de pèl ve donat per diversos factors, sobretot per la llargada requerida en el cas dels arquets de violí i per la facilitat en obtenir-lo donada la proximitat d’aquest animals a l’abast de l’home.
.
Perquè pèl natural ?
doncs la raó la trobem mirant un pèl al microscopi: veurem que no és completament llis, si no que fa un petit dentat en forma de “fulla de palmera”. En el fons d’aquest dentat és on es diposita la resina quan l’apliquem al pèl. Un cop aplicada, la resina fa de mordent i s’adhereix a la corda. Un arc sense resina llisca per la corda i no la fa vibrar.
S’han fet proves per substituir el pèl natural amb fibres sintètiques tipus nilon, i també amb fibres vegetals, però el resultat no ha estat gens satisfactori.



Sobre la nomenclatura :
El diccionari de l’Institut D’Estudis Catalans ens defineix la paraula “Cerra” de la següent manera: “Pèl gruixut i aspre. Les cerres d’un senglar, d’un porc. Les cerres de la cua d’un cavall.”
Normalment del pèl de cavall o euga en diem “crinera”. El mateix diccionari ens diu: “Conjunt de pèls llargs que guarneixen el coll d’alguns animals. La crinera d’un lleó. 2 f. [LC] Conjunt de crins de cavall que se subjecten penjant a un casc, a un elm.”
Per tant podem veure com de les “cerres” actualment en diem “cerdes”, segurament per una mutació o una mala utilització de la paraula original.

Què passa quan el “dentat” del pèl està gastat i erosionat per l’ús?
Doncs que l’adherència es redueix molt i l’arc produeix menys so. També fa que haguem de posar més resina, i com que el dentat està erosionat, el pèl accepta menys pols de resina, i llavors cau per sobre de l’ instrument.

El tipus de pèl que l’arqueter faci servir és molt important. També en això hi ha qualitats, amb resultats molt diferents. El millor pèl ve de Mongòlia, i normalment és de color blanquinós. També hi ha pèl que prové de Xina, però la qualitat ja no és la mateixa. Per l’arc de violí, viola i cello es fa servir un tipus més fi. Pel contrabaix es fa servir un pèl més gruixut i una mica més bast que el de violí, podent ser de color blanc, gris o negre, segons la qualitat i procedència.

Encara que sembli una cosa que no tingui res a veure, no és el mateix fer servir cerdes de cavall que d’euga. El motiu és de la manera que orinen uns i altres. Fins ara hi havia la creença que era millor el de cavall, ja que a l’orinar endavant mantenia el pèl de la cua lliure d’orina. Però s’han fet moltes proves i s’ha arribat a la conclusió que el d’euga és perceptiblement millor ja que el fet d’haver estat parcialment humits amb orina, això els hi dona una millor adherència a l’hora d’aplicar la resina.

Tots els tipus de pèl són molt higroscòpics, per tant són molt sensibles als canvis d’humitat. Fixem-nos que no és el mateix i l’arc respon molt diferent quan hi ha molta humitat o estem prop del mar que quan fa un dia més sec o estem més a l’interior. Algunes proves ens demostren que si submergim les cerdes en aigua durant un minut, aquestes s’allarguen de 3 a 5 mm més que quan estan en sec.
També amb l’ús el pel té tendència a estirar-se i allargar-se, per tant és convenient renovar-lo com a mínim un cop a l’any.

Quan l’arqueter prepara un grapat de pèls per encerdar un arquet ha de fer una tria qualitativa i quantitativa. Ha de separar i descartar els que siguin molt elàstics, més prims o més gruixuts que la mitjana (ja que si són més uniformes de calibre entre ells tiben per un igual), i descartar els que tinguin alguna impuresa o irregularitat, inclosos els pèls lleugerament arrissats. La tria quantitativa és molt important, també. No és bo embotir molt pèl a l’arquet ja que cada arc té un límit, però la mesura per calcular el nombre de pèls ens el dona el pes. S’ha de pesar l’arc abans d’encerdar-lo. Treure el pèl vell i posar tantes cerdes com calgui per tornar a igualar el pes inicial. En posarem més de fins o menys de gruixuts, però sempre amb el pes que requereixi aquell arquet.


Un cop feta la tria, l’arqueter pot procedir a encerdar l’arc amb totes les garanties, ja que podrà procedir amb pel prèviament seleccionat sense problemes ni defectes. Durant el procés, és molt important poder pentinar la cerda de manera que no quedin pèls creuats uns damunt dels altres i així aconseguir la millor adherència possible.