El silenci DESPRÉS de Bach

L’any 1986, per les vacances de Setmana Santa, vaig estar a Londres. Una setmana plujosa, grisa i meteorològicament trista. Tota la ciutat estava empaperada de cartells anunciant concerts, però n’hi va haver un que em va cridar l’atenció especialment: era Divendres Sant i aquell vespre tocaven la Passió segons Sant Mateu, ni més ni menys que a la Catedral de Saint Paul.
Vaig treure l’entrada i quan va ser l’hora estava puntualment a la cua. Estava assegut bastant endavant i molt ben situat.
Abans que els músics i amb la Catedral plena a vessar, va sortir un capellà que va advertir que, per respecte al lloc i a les dates en que estàvem, pregava que a l’ acabar el concert ningú aplaudís.
De tots els concerts que he assistit, d’aquest en tinc un record molt especial, ja que la interpretació va ser sublim. Però si d’aquest mateix concert m’ha quedat gravat algun instant va ser precisament el final.
Recordo que els últims acords i veus encara ressonaven per les voltes i cúpules de la Catedral. Un eco llarguíssim va fer que aquelles notes duressin una eternitat. Al cap de no sé quans minuts – vaig perdre la noció del temps – vaig tornar a tocar de peus a terra, com despertat d’un somni. El silencia era absolut. Els músics i cantants ja no hi eren. Em vaig girar vers l’entrada i la sorpresa majúscula va ser que darrera meu ja no hi quedava ningú. Tots els bancs eren buits. El respecte i l’educació varen ser tals que ni es va sentir la més mínima fressa de gent sortint, xerrant, comentant, ni arrossegar els peus, ni cops ni res. Només silenci. Només Bach.

LA NETEJA DELS INSTRUMENTS

dibuix: Toni Canyelles

S’ha d’insistir molt en aquest apartat. És molt important ser molt disciplinat i proposar-se netejar l’instrument quan s’acaba de tocar. Per això tindrem una petit drap de cotó a dins de l’estoig. El passarem per les cordes, el batidor i la tapa per treure la resina i així no deixarem que s’acumuli. Fa molt mal efecte veure un músic amb el violí tacat de blanc per la resina. No només diu poc de la netedat del músic sinó que provoca danys al vernís.
Una cosa que no s’ha de fer mai és netejar amb alcohol, benzina ni dissolvents. Pots desfer el vernís de manera irreversible.
En cas que estigui el vernís brut pots adquirir un líquid de poliment tipus “Viol” o“Hill” ja que estan fets amb productes naturals. Això ho pots fer tu mateix amb molt de compte.
Si el vernís està tant brut o malmès que no t’atreveixes a netejar-lo acudeix al teu luthier de confiança. Ell t’ho netejarà fent servir els productes més adients segons el tipus de vernís que tingui l’ instrument.
En el cas d’instruments antics que fa temps que no es revisen és important fer una neteja de l’interior per treure la pols i brutícia del pas dels anys. Per això parla amb el luthier ja que és una operació habitual en la seva feina.

Quan un vernís ha patit un desgast molt gran més val no aplicar-hi productes de neteja. En aquest casos el millor es parlar amb el teu luthier per veure què s’hi pot fer. No deixis que algú no professional et renovi el vernís – cosa que no s’ha de fer mai- o que te n’hi afegeixin a sobre de qualsevol manera. Pensa que, per molt malmès que estigui un vernís, és l’original de l’instrument i és el que el constructor va fer i pensar per aquell instrument. El que s’ha de fer en aquest casos és restaurar-lo, de manera que un cop arreglat no es vegi que mai hagi estat malmès.

Com està fet un violí

La versió digital del diari EL PAIS ofereix un gràfic molt didàctic sobre com està fet un violí i la disposició de les diferents peces i accessoris. Hi ha alguna petita impresició a l'hora de posar els noms correctes a algunes peces però val la pena veure-ho:

http://www.elpais.com/graficos/cultura/esconde/violin/elpgracul/20080328elpepucul_1/Ges/

també hi ha una versió per al violoncel:

http://www.elpais.com/graficos/cultura/Violoncello/elpgracul/20070427elpepucul_1/Ges/

A ambdues versions es poden anar resseguin els dibuixos amb el ratolí i van apareixen els noms de les peces.

Agraeixo molt a la Susanna Cervelló (http://www.estudimusica-cervello.com/) l' haver-me passat la referència. Gràcies per la teva col.laboració !!!

El silenci abans de Bach

Amb El silenci abans de Bach Pere Portabella ha aconseguit fer una obra mestra, una película sublim, un homenatge digníssim a un compositor que ultrapassa la perfecció musical.

Des del començament, Portabella va abocant informació, imatges i música, de manera aparentment inconnexa, no linial, però un cop acabada la película tot el puzzle encaixa perfectament com una peça d’orfebrería.

La película és hipnòtica, magnètica, màgica. Cada seqüència és com una pel.lícula dins d’una altra pel.licula i el teixit final que es forma és una gran fresc que ens transporta a diferents époques, llocs i situacions, totes al voltant de B A C H.

L’ambientació és perfecte, i cal destacar l’aportació de molts joves violoncel.listes de casa nostra que hi han col.laborat en algunes escenes, especialment la de Fanny Silvestre en el paper d’Anna Magdalena Bach o la de Georgina Cardona, també actriu i violoncel.lista. També hi podem veure en Quim i l'Oscar Alabau, En Lito Iglesias, l'Alberto Ferrés....

Us poso un petit fragment per a que aneu fent boca si encara no l'heu vist...

Suggeriments per a millorar l'us, la durada i el rendiment de les cordes

Totes les cordes de prestigi estan fabricades amb materials de bona qualitat per a suportar la tensió corresponent i estan pensades per a treballar a una tensió determinada i aconseguir el màxim rendiment sonor de potència i qualitat.

Per que una corda treballi a ple rendiment sense problemes s’ha de tenir en compte els següents factors:

FACTORS A TENIR EN COMPTE :

Tensió adequada
Afinació correcta
distància de corda vibrant correcta
clavilles ben ajustades
qualitat de la fusta de les clavilles
forat de corda a la clavilla ben acabat
celleta superior revisada
pont ben ajustat
colocació correcte de las cordes
renovar les cordes periòdicament
no doblegar mai les cordes

Un sol d’aquests factors te el seu propi risc, però el fet que dos o més d’ells se sumin, augmenta considerablement el motiu de trencar la corda o baixar considerablement el rendiment sonor.

1º ) Tensió adequada: El gruix d’una corda es calcula segons els materials de que es compon l’anima i l’entorxat, la nota que ha de donar i la distància de corda vibrant entre celleta i pont. Tots els materials tenen qualitats positives i negatives i el fet que es facin servir uns materials concrets i no uns altres ve determinat per les característiques de rendiment de so màxim que aquells materials ens ofereixen. Hi ha cordes que al tacte

queden més dures o més toves segons l’ànima (tripa, metall, perlon...) però sempre és important treballar amb una tensió en la qual ens hi sentim còmodes i que alhora permeti vibrar l’instrument amb llibertat. Hem d’adequar la tensió que volem a allò que l’instrument permet, segons les seves característiques: si és nou o és antic, si ha tingut reparacions greus, els gruixos de la tapa i fons....

2n) Afinació correcta. Les cordes estan pensades per ser afinades i treballar amb freqüències molt concretes. La majoria estan calculades per a ser afinades amb el LA: 440 Hz. fins a 442 Hz. però es pot arribar en casos excepcionals a 445Hz o 448 Hz.
El fet d’afinar a freqüències superiors implica un augment de tensió que no està previst a l’hora de fabricar la corda, i per tant augmenta el risc de trencar-se. (i de fer patir l’instrument)

3r) Distància de corda vibrant: la distància de corda vibrant més corrent i estandaritzada (amb molt petites variacions) és:

per als violins 4/4 : +_ 325 / 328 mm

per als cellos 4/4 : +_ 690 / 695 mm

Una distància de corda vibrant superior a la normal afecta a la corda negativament de la mateixa manera que una corda afinada a una tensió més forta que la prevista amb una distància de corda vibrant correcta. (sobretensió.)

4t ) Colocació de les cordes. Hem d’assegurar-nos que tot el recorregut de la corda d’extrem a extrem està lliure d’arestes que la puguin tallar o marcar. La posició de la corda a la clavilla ha de ser de manera que no s’entrecreuin entre elles. Mai s’ha de fer un nus ni passar la corda dues vegades pel forat d’una clavilla. Això fa minvar la ja poca elasticitat de la corda i provoca trencadures més fàcilment.

5è) Renovació periòdica de les cordes. Les cordes poden durar molt temps, fins i tot anys sense que es trenquin però hem de pensar que tenen el seu desgast - doble desgast -
ja que hem de tenir en compte que, per una banda les cordes les premem contra el batidor amb els dits de la mà esquerra per fer les posicions i per altra banda les freguem constantment amb l’arquet i també s’hi va dipositant resina.
Això vol dir que perden brillantor, obtenim menys harmònics i menys potència i fins i tot arriben a desquintar, provocant que allà on hem de posar el dit per fer una nota determinada ens la faci amb unes cromes més altes o més baixes.
Si renovem les cordes periòdicament mantindrem el nivell del nostre instrument sempre al màxim.

6è ) No doblegar mai les cordes. Les cordes es poden enrotllar però mai doblegar. Si les dobleguem, tant l’entorxat com l’ànima de la corda queden marcats de manera que al retornar-les a la seva posició original es parteixen amb facilitat. (si no arriben a partir-se és fàcil que la marca provoqui que la corda no quinti.)

canviar les cordes

dibuix: Toni Canyelles

Quan hagis de renovar totes quatre cordes és aconsellable que ho facis d’una a una per evitar que l’ànima es mogui a causa de l’alleugeriment de pressió que representa treure-les totes de cop. Tampoc és bo que el pont es mogui del seu lloc òptim. El que un instrument perdi de cop tanta pressió i se li torni a donar de cop després d’haver canviat les cordes pot provocar desencoladures en els instruments antics.

Si hem de canviar les quatre cordes ho farem sempre d’una amb una de manera que al treure la vella sempre quedin les altres tres afinades i tibades. Posarem la corda nova i la tibarem fins a afinar-la correctament. Després en renovarem una altra de manera que també tinguem les altres tres cordes tibades i afinades. Procedirem d’igual manera fins haver-les renovat totes. Així l’instrument notarà el menys possible canvis de pressió i haurem mantingut el pont i l’ànima al seu lloc. No obstant, després d’haver fet tota la renovació de cordes haurem de comprovar que el pont s’hagi mantingut al seu lloc, sempre perpendicular a la tapa com hem dit abans.

Si s’ha d’encordar un violí que no té cap corda ho farem de forma progressiva i metòdica. Començarem per les cordes 2ª i 3ª. Ens ajudaran a mantenir el pont al seu lloc. Després posarem la 1ª i la 4ª. Si ho fem al revés, la pròpia tensió de les cordes fan que el pont es desplaci lateralment del seu lloc. En aquest cas hem de procedir a afinar l’instrument de manera diferent que abans. El millor és anar pujant les cordes molt poc a poc, de manera equivalent totes quatre. Si en tibem una fins a l’afinació correcte i les altres no la tensió que donem de cop a l’instrument pot ser perjudicial en el cas d’un instrument antic. Es poden provocar desencoladures, deixant a part que el pont se’ns pot desplaçar lateralment.

Dedicat a l'arquer, que té moltes ganes d'aprendre !!! salut i endavant .

la resina per l'arquet

La resina que es fa servir pels arquets dels instruments de corda està bàsicament feta amb resina de pi i depurada amb essència de trementina. El procés passa per escalfar-ho i extreure'n les impureses, logrant que es fonguin els components i posteriorment posar-ho en un motlle, donant-hi aquesta forma característica de petita pastilla rodona.

Sense la resina, les cerdes de l'arquet no tenen adherència a la corda i per tant llisquen sense produïr cap so.

Hi ha diversos tipus i qualitats de resines: bàsicament es podem dividir en dos grans grups:

- les que són de color clar, que són més senzilles, menys depurades i més seques, produïnt molta pols que es va dipositant tant a la tapa de l'instrument, com a les cordes o a la vara de l'arquet. Però sobretot a les cerdes, acumulant-se en excés. En principi aquestes estarien recomanades per a cordes metàliques ( = ànima metàlica i entorxat metàlic)

- les que són de color més fosc ( amb coloracions marron, verd o vermell fosc), més depurades, més elàstiques i que fan clarament molta menys pols. També tenen la ventatja de que posant-ne menys l'arc rendeix millor. La pols que generen és molt menor, pel que no cal netejar tant sovint la tapa o la vara de l'arc (que no vol dir que no s'hagi de netejar de tant en tant !!!). Aquestes en principi estarien recomanades per a cordes d'ànima sintètica o de tripa, encara que cada vegada es fan servir més per a tot tipus de corda, incloses les metàliques amb ànima metàlica, com és el cas de molts violins i violes i sobretot dels violoncels.

El fet que les cerdes ja estiguin molt desgastades ho notem principalment perquè l'arc te menys adherència a les cordes i sobretot perquè hem d'insisitir més sovint a posar resina.

Si mirem el pel d'una cerda al microscopi, veiem que fan un petit dentat en forma de dent de serra, és a dir, triangular. És al fons on es diposita la resina. Amb el temps, el dentat s'erosiona pel fregament amb la corda, quedant arrodonit en forma sinusoidal, pel que la resina no tindrà parets que l'aguantin tant bé i caurà amb més facilitat. És per aixó que ho notem, pel fet que posem més resina i cau amb més facilitat.

Llavors, per bona que sigui la resina, hem de canviar les cerdes de l'arc.

És important usar una bona resina, ja que si no cauen a terra poden durar molts anys i tampoc són tan cares. Jo recomano les fosques, i concretament la LARSEN, clarament la millor, o la ROYAL OAK, en la versió PROFI-LINE d'alta gama o la ROSINIO per a estudiants.

Apart de la qualitat de la resina, hem de pensar en renovar les cerdes un cop a l'any i sobretot NETEJAR LA TAPA DE L'INSTRUMENT, EL BATIDOR I LES CORDES CADA DIA DESPRÉS D'ESTUDIAR, així com la VARA de l'arc. D'aquesta manera evitarem que el vernís es torni mate i opac, i sobretot donarem una imatge de músic net i curós.

No hi ha cosa pitjor que veure instruments emblanquinats de resina per la mandra de netejar-los. Per aixó, tindrem un drapet sempre dins de l'estoig per poder netejar-ho tot després de tocar. De tant en tant, també, ho podem netejar amb líquids especialitzats del tipus VIOL o HILL.

I ja ho sabeu, davant de qualsevol dubte, consulteu el vostre luthier de capçalera.

aquest article el dedico a tots els estudiants d'instrument de corda de l'Escola Oriol Martorell i sobretot als seus professors, que fan una tasca boníssima des de fa molts anys, especialment a en Pablo Cortés, ja que em va demanar que parlés sobre això.

Una abraçada a tots i no dubteu a comentar els articles o demanar que parli de qualsevol cosa que us interessi.

play, spiel, jouer, tocar...

En anglès, alemany i en francès es fa servir la mateixa paraula per tocar un instrument (PLAY / SPIEL / JOUER) que per jugar a un joc (PLAY / SPIEL / JOUER).

Es que s'ho passen millor que nosaltres, que "toquem" els instruments (TOUCH / BETASTEN / TOUCHER) en lloc de jugar-hi?

En fi, si teniu ganes de jugar i tocar un instrument alhora, com ho farien en anglès, alemany o francès, podeu entrar a la següent pàgina web i gaudir-ne una estona. Us aviso, és molt viciós !!

Ara, que no el podreu "tocar" físicament, com ho fariem (en català), si el tinguessim a les mans...

Sort i endavant amb els vostres coneixements musicals .... i traça informàtica !!

A JUGAR !! ........ http://philharmoniker.web-feedback.de/indexde.asp

A veure quant punts treieu i compte amb les rascades !!!

sobre l'arquet...

Dibuix: Toni Canyelles

La part principal d’un arquet es la VARA de fusta. La vara ha d’estar feta de fusta de pernambuc, però per qüestions de preu i qualitat es poden fer servir altres fustes alternatives com la fusta de Brasil. Actualment també es fan alguns arcs amb fibra de vidre o fibra de carbó.

A un extrem de l’arc i ha el CAP, que té una lleugera forma de martellet. Al cap hi ha la PLACA, que es un suplement d’ivori que serveix per reforçar, protegir i donar consistència tant al mateix cap com de suport a les cerdes, que es subjecten amb un TAQUET de fusta en forma de falca.

A l’altre extrem de l’arc, al puny , hi tenim la NOUETA, feta normalment de fusta de banús. Les nouetes de forma ocasional i extraordinària es poden fer amb ivori , banya o conxa en arcs de molta qualitat.

La noueta té una funció primordial: és la peça que subjecta les cerdes i mitjançant uns CARGOLS permet tensar i destensar-les. A l’extrem de l’arc i per poder accionar els cargols hi ha el BOTÓ, que pot ser de metall massís (alpaca o plata) fet amb tres parts (metall-banús-metall.)

A la part de l’arc per on el músic l’agafa hi ha una protecció per evitar el desgast de la vara de fusta. Aquesta protecció pot ser de materials i acabats molt diferents: pell fina, fil de seda, fil d’alpaca o fil de plata i or en els arquets de millor qualitat.

És molt important també renovar aquesta protecció quan s’hagi desgastat per preservar la integritat de la vara.

Les CERDES són una altre element molt important pel bon rendiment de l’arquet. Són de pel natural, de cua de cavall, i van des del cap fins a la noueta. No es fan servir en brut, tal com s’obté del cavall, sinó que es renten, blanquegen i desengreixen prèviament per que pugui adherir-s’hi perfectament la resina.

L’arc d’un instrument ha de tenir una mida i un pes molt determinat, amb molt poca variació:
Arc de violí: 55-65 grs
Arc de viola: 65-75 grs
Arc de cello: 75-85 grs

L’arquet requereix la mateixa cura que l’instrument i s’hi ha de fer un manteniment constant:

Destensar les cerdes quan deixem de tocar es una norma bàsica per la vida de l’arc. Si no s’afluixen els cargols fem patir la vara de fusta i provoquem que perdi la seva corba habitual i fins i tot que es torci lateralment, i això fa que el domini de l’arc per part del músic sigui més imprecís.

Les cerdes amb l’ús es desgasten i amb el temps s’allarguen i envelleixen, ja que no deixen de ser matèria orgànica. S’han de renovar com a mínim un cop a l’any, depenent de l’ús que se’n faci. Si es toca moltes hores cada dia fins i tot s’han de canviar dos o tres cops l’any. Una cerda ben posada ha d’estar perfectament pentinada i els pels han de tibar per igual. Una de les coses que més afecta la cerda és la humitat o sequedat ambiental, ja que són molt sensibles als canvis. El fet que les cerdes s’hagin allargat per excés d’humitat o perquè ja siguin molt velles fa que els cargols treballin més forçats i es desgastin més ràpidament.

El bon rendiment del so de l’instrument va molt lligat a un arquet en bones condicions, sobretot pel que fa a les cerdes.

Davant de qualsevol problema amb el correcte funcionament de l’arc el més prudent és no forçar res i anar al teu arqueter de confiança.

El manteniment correcte de l’arc també passa per fer una neteja periòdica de la resina que vagi quedant a la vara. Així no perjudicarem el vernís que la protegeix.

Luthiers professionals

És particularment recomanable no deixar-se seduir pels molts afeccionats i intrusos a l’art de la lutheria. N’hi ha molts que ells mateixos es qualifiquen com a luthiers i que no tenen l’experiència ni la professionalitat que cal. Apart que no ofereixen cap garantia. En aquests casos et jugues que et deixin l’instrument pitjor que no estava.
Confia només en luthiers professionals, legalment establerts i que et donin garantia del que fan.

Qui és i què fa un luthier?

Tradicionalment es coneix amb el nom de luthier als constructors d’instruments de corda fregada mab un arc: violí, viola, cello, contrabaix i la familia de les violes de gamba.

Però a més un luthier pot fer moltes altes activitats, sempre relacionades amb els instruments de corda: construcció, restauració o reparació, construcció i/o reparació d’arcs, manteniment i reglatge de sonoritat, etc...

- La Restauració consisteix en la reparació dels danys que hagi sofert un instrument, ja sigui per desgast o per accident, tornant –lo a recuperar de manera que sempre es conservi i es respecti tant els materials com el vernís original sense desvirtuar-los i de manera que es vegi els menys possible el que s’hagi fet.

- La Construcció d’arcs es una especialitat dins del món de la lutheria que no te res a veure amb fer instruments però es complementen. És un ofici que s’aprèn en escoles especialitzades durant tres anys i la tècnica de fer arcs és completament diferent tant de mètode de treball com de materials. Hi ha arquets per a estudiants fets en grans tallers en sèrie i també hi ha arcs de gran qualitat fets d’autor.

- La Restauració d’arcs, igual que la restauració d’instruments, consisteix en la reparació dels danys que hagi sofert l’arquet per desgast o accident, també respectant l’originalitat de les parts que l’autor va fer.

- El manteniment i muntatge dels instruments i arquets és una feina molt necessària que els Luthiers fan habitualment, ja que el desgast per l’ús es constant.

- També es fan sovint consultes d’assessorament tècnic, revisió, posta a punt personalitzada, reglatge de so i sobretot el muntatge més adequat al nostre instrument: pont, cordes, ànima, clavilles, cordal, barbada per poder treure’n el màxim rendiment i profit. En aquest aspecte hem de considerar el nostre luthier de confiança com si fos el metge de capçalera.

- Els Luthiers també poden fer feines molt especialitzades d’expertització, certificació i valoració d’instruments, és a dir d’assessorament sobre l’origen, autenticitat i valor de mercat dels instruments que s’examinin, basant-se en l’estudi tècnic de les principals escoles i estils de construcció.

EL PONT

És una part essencial del violí ja que transmet la vibració de les cordes a la tapa. Que ajusti bé i tingui el gruix adequat és bàsic per treure el màxim rendiment del so. El pont també ens ajuda a mantenir la mateixa distància entre les cordes i les manté a una alçada convenient respecte el batidor a fi d’aconseguir tocar sense fer massa pressió sobre les cordes o, al contrari, si són massa baixes fan que la corda al vibrar toqui el batidor i el so no sigui net.

La base del pont ha d’ajustar perfectament a la forma de les voltes de l’instrument, que pot ser més o menys pronunciada, i difícilment trobarem dos violins iguals encara que ens ho semblin a primera vista. La qualitat de la fusta amb la que es fa el pont també és molt important per treure el màxim rendiment de l’instrument. Haurà de ser de fusta de blada, amb la fibra compacta, uniforme i ben seca. De ponts n’hi ha de moltes qualitats i preus diferents i s’han d’adequar a cada instrument.

La correcta posició del pont és molt important i hi ha tres punts de referència que mai s’han d’oblidar:
1r), s’ha de fer coincidir exactament entre les dues petites incisions que hi ha al centre de les efes. 2n) ben aliniat respecte al batidor, i 3r) tenir sempre en compte que després d’haver canviat o afinat alguna corda s’ha de comprovar la perfecte perpendicularitat de la part posterior del pont sobre la tapa. Si no es rectifica el pont, aquest es deforma i es corba cap endavant.

Un pont mal situat i desplaçat fa que la distància de corda vibrant (de celleta a pont)
Sigui errònia i això comporta que la distància entre les notes també hagi variat. Evidentment un músic no ha de “reaprendre” constantment noves distàncies!!

El gruix del pont és molt important. Un pont massa fi afavoreix un so potent però ens fa perdre qualitat i calidesa. A més es deforma més ràpidament per la pressió de les cordes. Un pont massa gruixut fa de sordina i el so perd potència. El terme mig és l’adequat i el teu luthier sap les mides correctes. Si tens algun dubte ho pots consultar.

La part superior del pont és molt delicada. Ha d’estar molt ben polida i acabada. No ha de ser massa fina ni acabar en angle agut per no masegar l’entorxat de la corda. Les marques de les cordes en el pont, molt necessàries per a establir una distància i posició fixa entre elles, no han de ser massa profundes (aproximadament d’una tercera part del gruix de la corda) per a que no atrapin l’entorxat i parteixin el recobriment exterior.

La corba del pont és bàsica per a la tècnica d’execució. Un pont molt pla fa que toquem tres cordes a la vegada. Un pont massa corbat fa que forcem la posició del braç dret a l’hora de passar l’arquet.

LES CLAVILLES

Una de les fites més bàsiques i elementals de qualsevol músic és que sigui capaç d’aconseguir una afinació correcta i mantenir-la. Per això és tant important tenir les clavilles sempre molt ben ajustades. La clavilla segona al violí i la primera a la viola i violoncel son les més subjectes al desgast ja que són les que corresponen a la nota LA, que fem servir de referència per afinar la resta de cordes.

Les clavilles normalment tendeixen a desajustar-se simplement fent-les servir, ja que el fregament de la fusta de la clavilla amb la del cap del violí és molt agressiu i gairebé constant.
En cas de problemes amb les clavilles el millor és acudir al teu luthier de confiança, ja que té eines específiques per corregir la conicitat i fer els forats del cap perfectament rodons i aconseguir el màxim contacte.

A continuació trobareu els factors més importants a tenir en compte per tenir l’instrument sempre a punt i no tenir problemes:

1r ) Clavilles ben ajustades. Una clavilla ha d’estar perfectament adaptada al cap de l’instrument, amb una conicitat determinada, i ha de girar de forma homogènia i progressiva.
Si la clavilla va excessivament forta ens és molt difícil pujar l’afinació progressivament i la clavilla gira donant petits salts, bruscament. Un cop ens hem acostat a l’afinació desitjada i girem una mica més per deixar-la al seu punt exacte és molt fàcil que amb aquestes condicions passem directament d’estar unes cromes per sota del to desitjat a unes cromes per sobre, debut a aquesta falta de sensibilitat i mal ajustat que hem dit anteriorment.

Aquest és un motiu de trencar cordes molt habitual ja que les cromes de més que apliquem a la corda fa que tingui més tensió de la prevista.

Si la clavilla va excessivament suau i no aguanta en el punt desitjat la mateixa tensió de la corda obliga a la clavilla a girar en el sentit d’afluixar-la. En conseqüència i de manera inconscient, a l’intentar afinar la corda donarem una petita sobretensió i pujar unes cromes més calculant que al relliscar la clavilla per estar mal ajustada la corda baixarà i es quedarà al to just que volem.
Aquesta petita sobretensió és la causa més habitual de trencar cordes, especialment en els violoncels.

2n) Qualitat de la fusta de les clavilles. És més important del que ens pensem. En els instruments destinats als estudiants s’acostuma a posar clavilles de fusta senzilla, molt porosa i pintada de negre per simular el banús. Aquestes fustes no aguanten gaire temps i es deformen per l’ús. Les millors fustes per a les clavilles són el banús, el palosanto i el boix. El banús és una fusta molt dura, de color negre i és molt densa i poc porosa. El palosanto és una altra fusta de color marron, molt densa, una mica més porosa i és una mica més adherent que el banús. El boix, si és europeu és molt bó. Es una fusta de color groc, molt densa i molt poc porosa. El boix anomenat americà sembla l’europeu però és molt menys dens i es deforma amb molta facilitat. És fàcil reconèixer la diferència entre els dos tipus de boix pel pes, color i densitat.

3r) Forat de la corda a la clavilla. El forat ha de ser proporcionat al gruix de la corda. Un forat massa fi impedeix que la corda passi fins a l’extrem oposat de la clavilla i quedi mal subjectada. Un forat massa gran facilita que la corda rellisqui i no s’agafi bé.

No només és molt important fer els forats amb el diàmetre correcte sinó que els extrems han d’estar molt ben polits i amb un lleuger xamfrà per evitar que l’aresta talli la corda.

Els forats han d’estar fets el més a prop possible de la paret del claviller, pel cantó de la pala de la clavilla.

És un error intentar arreglar-se un mateix aquest problemes de precisió que acaben agreujant-se si no es tenen nocions de lutheria. Els remeis casolans de posar-hi guix o sabó sec no serveixen per arreglar res de forma definitiva. El guix actua com abrasiu de la fusta i encara estropella més els forats de les clavilles al cap del instrument. L’efecte acaba sent completament negatiu i contrari al que es pretén. Tampoc serveix de gaire engreixar les clavilles ni posar-hi cap tipus de pasta si les clavilles ja no són formalment perfectes i a més estan mal ajustades. En aquest cas el millor remei és anar al luthier que les ajusti de nou, si és que es pot, si no, s’han de posar noves.

No val la pena esperar a arreglar aquestes coses ja que el deteriorament de les clavilles és progressiu, i possiblement d’un dia per l’altre deixin d’anar bé. El patiment que comporta una clavilla massa forta o una que rellisqui ens distreu l’atenció que hem de posar en produir un bon so i aplicar una bona tècnica. Tot això són problemes que tenen una solució més ràpida del que potser imaginem. Per tant el millor és solucionar el problema de seguida encara que haguem d’estar sense l’instrument alguns dies per portar-lo a arreglar.

VISTES AL MAR: PROGRAMA DE CATALUNYA MÚSICA - ENTREVISTA AMB JORDI PINTO, DE CASA PARRAMON I GUILLEM GECUBI, LUTHIERS DE BARCELONA.

El divendres dia 7 de març es va emetre per Catalunya Música el programa "Vistes al Mar", presentat per Xavier Chavarria, sobre l'estat de la lutheria a Catalunya. El programa es va emetre arrel de la publicació del llibre del centenari de la Casa Parramon. La taula rodona es va fer amb Jordi Pinto i Guillem Gecubi.

Podeu sentir el programa sencer al següent link:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=230585

BLOG DE NIT: PROGRAMA DE CATALUNYA MÚSICA - PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL CENTENARI DE LA CASA PARRAMON

El dia 15 de febrer Catalunya Música va anunciar la publicació del llibre del centenari de la Casa Parramon, en el programa Blog de Nit, presentat per Pere Andreu Jariod.
Podeu escoltar la notícia sencera al següent link:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=221494

i una petita entrevista amb Jordi Pinto, autor del llibre i responsable del taller de lutheria més antic d'Espanya, fundat el 1897.

Les 6 suites per a violoncel sol de J.S. Bach, per Jaap Ter Linden: una versió a tenir en compte

En aquests moments, tranquil a casa, al vespre havent sopat, torno a gaudir, per enèssima vegada, de la versió que l'any 1997 va fer Jaap Ter Linden de les 6 suites per a violoncel sol de J.S. Bach.

Ja fa temps que un violoncelista professional que toca prou sovint el violoncel barroc, a més del modern, me les va recomanar:

"busca-les, no t'ho perdis, en gaudiràs molt, a tú que t'agraden els instruments, aquesta és una bona versió", em va dir.

No vaig trigar gaire en trobar-les i veure quanta raó tenia. La interpretació és impecable, l'enregistrament és sublim.

Les suites 1 a 5 estan interpretades amb un violoncel fet per Carlo Bergonzi sobre l'any 1725. A la suite número 6 toca amb un violoncel de 5 cordes fet pels germans Antonius & Hieronimous Amati sobre l'any 1600. La resonància d'aquest darrer instrument és tremenda, immensa, té un color, un timbre... inusual, ampli, profund.

Puc compendre perfectament que el fet que jo estigui ara transportat en un altre món és, molt probablement, debut a que Jaap Ter Linden també ho estava tot tocant aquests instruments mentre ho enregistrava.

Aquest doble CD té un lloc preferent en la meva discografía, al costat, però, de la versió que va fer fa molts més anys Pau Casals i de la qual no me'n separo mai i acabo sempre escoltant mil i una vegades més.