EL BLOG DE LA CASA PARRAMON - LUTHIERS DES DEL 1897

TENIU ALGÚN DUBTE ?

ENS VOLEU FER ALGUNA PREGUNTA?

VOLEU QUE PARLEM D'ALGÚN TEMA EN CONCRET?

APROFITEU AQUEST CANAL DE COMUNICACIÓ I NO DUBTEU A DEMANAR-NOS-HO A:

luthier@casaparramon.com




Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris de llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris de llibres. Mostrar tots els missatges

dissabte, 9 de maig del 2009

Enric Granados: El rossinyol abatut




John W. Milton, nascut a Minnesota i llicenciat en lletres a la Universitat de Princeton, va viatjar vàries vegades per Espanya, on va aprender a tocar la guitarra. Va quedar fascinat per la música de Granados i d'altres compositors catalans. La curiositat per saber-ne més, el va portar a investigar la vida d'aquest isnigne compositor lleidetà, i el resultat és un llibre magífic i imprescindible per a compendre aquells fascinants anys de finals del XIX i principis del XX.

Una època en la que bullien les idees, la creativitat, la passió i el neguit d'una sèries d'artistes que han passat a la història, no solament de la nostra terra si no com a catalans universals, junt amb altres genis internacionals:

Granados, Albeniz, Falla, Morera, Casals, Kreisler, Carusso, Crickboom, Conxita Badia, Maria Barrientos, Fernández, Arbós, Bretón, Sarasate, Malats, Ricard Vinyes, Vives, Pedrell..., els mecenes que els varem promoure i recolzar, com el Doctor Andreu, Eduardo Conde, la familia Godó, el Dr. August Pi Sunyer..., i altres personatges i artistes que, en un segon pla acaben d'ilustrar aquella època irrepetible: Frank Marshall, la familia Nin-Culmell, un jove Picasso que acaba de marxar a Paris, Santiago Rusinyol, Ramon Casas, Utrillo, Debussy, Faure, Dukas, D'Indy i un llarg etcètera.



Granados se'ns presenta com un romàntic incurable i apassionat, amb la obsessió de fer conèixer la seva obra, lluitant a tothora en contra de les adversitats i les dificultats per divulgar-la.

Aquest llibre ens descobreix la seva vida més personal i íntima, la vida artística i social i el seu cercle d'amistats, especialment amb Albeniz , Malats i Casals.

Es un magnífic i evocador retrat d'una època fascinant, un fragment de la nostra història que ens recorda l'altíssim nivell artístic assolit i que les guerres s'ha encarregat de destruïr i malmetre, trencant amb una tradició que semblava imparable i ara ens sembla irrepetible.

dimarts, 10 de març del 2009

Èxit mundial d' "el violí d'Auschwitz"




La novela de Maria Àngels Anglada "el violí D'Auschwitz" que ja porta més de 100.000 exemplars venuts en català en incomptables edicions, està a punt de ser editat en francès per l'editorial Stock, i s'està preparant una altra edició en alemany amb unes expectatives de venda de 20.000 exemplars en tapa dura i 50.000 en rústega. A sumar a altres llengües traduides com el castellà, l'italià, l'anglès...

En qualsevol de les edicions que tingueu, veureu que el llibre vé dedicat, a la primera pàgina, "a Ramon Pinto Comas, Luthier".

Maria Àngels Anglada, minuciosa i precisa com era, es va estar documentant prèviament i va fer nombroses visites a la Casa Parramon, tenint diverses entevistes amb en Ramon Pinto, autor del "Manual del Luthier" (http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/04/manual-del-luthier-molt-ms-que-un-mtode.html) a fi de familiaritzar-se no només amb el lèxic dels luthiers si no també amb les diferents tècniques i parts del procés de construció d'un violí.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Las aventuras de un violonchelo


En Xavier Balcells, de Cervera, és una font inesgotable pel que fa a les lectures sobre els luthiers i els músics. Darrerament me n'ha recomanat unes quantes.

Aquesta vegada li toca el torn al gran violoncelista Carlos Prieto, afortunat posseidor del violoncel anomenat "Piatti", de Stradivari. Prieto ens relata en el seu llibre las aventuras de un violonchelo com va ser que va anar a parar aquest instrument a les seves mans, i a més s'ha entretingut a buscar els antecedents: Com es va encarregar, qui el va tocar, quins propietaris l'han posseit anteriorment...

Com a gran violoncelista i persona inquieta, no es limita a parlar de l'instrument, si no que ho amplia al repertori, els compositors i sobretot pel que fa als iberoamericans i la relació que n'ha tingut. Un capítol molt suggerent es el que dedica als concerts que ha fet arreu del món amb el Piatti, i es que viatjar amb un acompanyant tant prestigiós ha de generar necessàriament anècdotes de tota mena.

Una lectura molt recomanable per a aquest estiu.

Gràcies un altre cop, Xavier !!

dijous, 22 de maig del 2008

Ramon Andrés: el mundo en el oído



ERUDICIÓ ACLAPARADORA

amb aquestes dues paraules n'hi ha prou per definir l'últim treball de Ramon Andrés. La història de la música, els sons i la paraula des d'abans de la pròpia historia fins al nostes díes. Rigorós i alhora amb molta amenitat.
Ramón andrés és un autèntic home del renaixement: poeta, músic, musicòleg, escriptor, articulista i crític.
Gaudeix immensament quan ens explica diversos relats històrics al voltant de la música, ens delecta describint dibuixos i gravats dels segles XVII i XVIII, ens parla de polifonía, del só i dels instruments i farceix tot el llibre de referències filosòfiques, pictòriques i literàries.
Si us agrada la música, ja sigueu intèrprets o melòmans, no podeu deixar de llegir-lo.
Dues definicions de la música que ens destaca el mateix Ramón Andrés en els seus llibres:
"es el orden del alma" (Plató)
"Es lo que el silencio nos deja oir" (Jankelevich)
Amb en Ramon Andrés ens uneix una gran i entranyable amistat: ja fa gairebé trenta anys que col.laborem en ambdós sentits: per una banda ens va encarregar un rabel medieval (el que es veu darrera d'ell, a la dreta, a la foto de dalt) i que el va construir el meu pare, en Josep. Per la banda nostra també varem col.laborar en un article sobre les fustes emprades en la construcció d'instruments, que malauradament no es va arribar a incloure en el magnífic "diccionario de instrumentos musicales", del que en parlarem en un altre post; (éll en fa referència, però, en la última pàgina del prefaci).
Per la seva banda va escriure per al nostre llibre "los luthiers españoles" -Barcelona 1987 - (del que en parlarem també en un altre post) un article magnífic: "anotaciones para un prólogo" que és una delícia i alhora una altra mostra de la seva il.limitada erudició.

dimecres, 21 de maig del 2008

Biografia de Stradivari


Un bon amic, en Xavier Balcells, de Cervera, ha estat unes setmanes a Argentina. Tot remenant llibres de vell ha trobat una curiosíssima i molt interessant traducció al castellà d'una biografia de Stradivari.
L'autor es Giovanni Carlo Ottani, està traduit al castellà per Ismael Rodriguez l'any 1956 i editat a Buenos Aires per l'editorial Claridad.
El contingut està molt ben estructurat: Vida de Stradivari, Origen dels primers violins, l'escola de Cremona, Imitadors i alumnes, Coleccionistes i finalment quins són els instruments de Stradivari més famosos.
La traducció es molt correcta, però sobta molt llegir noms traduits com Stradivario, Guarnerio de Jesús, Carlos Bergonzi, Francisco Ruggeri, Andrés Amati, etc, quan normalment a tots els libres en anglès, francès o alemany es respecta el nom original en italià. També fa servir en tot moment la paraula violero o també escuelas de laudería.
Hi ha una petita secció molt interessant que parla d'iconografía pictorica, en referències als primers violins representats i coneguts amb la forma ,diguem-ne, actual, i no com molts quadres del segle XVI on es representen normalment violes da gamba.
Al final també fa una inevitable referència a l'etern misteri del secret del vernís.
La impressió és feta a Buenos aires, tal com he dit abans, però al costat hi diu "derechos reservados para toda América Latina". És de suposar, doncs, que a l'any 1956 hi havia d'haver un interés prou gran com per a traduir el llibre de l'Italià al castellà i poder amortitzar la tirada.



divendres, 2 de maig del 2008

El secret de Stradivari - Versió 05.07



El Secreto de Stradivari versión 05.07

publicat a la revista Doce Notas, nº 56, Abril /Maig 2007


Pocos nombres en la historia del arte han suscitado tanto misterio y admiración como el de Antonio Stradivari. Desde su muerte en 1737, no ha hecho más que aumentar el mito por dos causas principales: la primera, por la indiscutible calidad de sus obras; la segunda, por una mezcla de desconocimiento y credulidad del público en general y del aprovechamiento de unos pocos en particular.

Sentido común: el menos común de los sentidos

Parece ser que el alma humana tiene una constante necesidad de crear mitos y alimentar el imaginario colectivo con historias fantásticas para dar una explicación comprensible a aquello que vulgar y cotidianamente se nos escapa. Buscamos explicaciones paranormales a fenómenos naturales simples; añadimos misterio a lo que personalmente desconocemos sin consultar a los especialistas o profesionales del tema; damos enormes rodeos por no querer buscar la respuesta directa y sencilla; todo porque, precisamente, nos resistimos y no queremos creer que la pura realidad es muchas veces simple y llana, de tan evidente como es. El sentido común en estos casos no aparece ni por asomo y no nos paramos a pensar que tampoco es tan difícil querer entender hechos reales y comprobables.
En los últimos dos meses han aparecido en la prensa general y en algunas publicaciones científicas varios artículos y entrevistas que a los profesionales del sector normalmente nos produce cansancio que acaba invariablemente en hastío y fatiga.
Lo que no es comprensible para nosotros es cómo algunos de los que han redactado los artículos no se paran a pensar que las informaciones publicadas deberían ser contrastadas y comprobadas para que, como mínimo, aparte de no perder la credibilidad, no hagamos el ridículo. Es como querer descubrir en el siglo XXI el elixir de la vida, la piedra filosofal o cualquier quimera que ha motivado experimentos y habladurías durante milenios.
Si tenemos en cuenta que Stradivari ya era admirado y apreciado en vida, nos podemos dar cuenta que desde hace unos 300 años los instrumentos de referencia a seguir, copiar o intentar superar, han sido los suyos. Si indagáramos en las hemerotecas desde, pongamos por caso, el último siglo, nos daríamos cuenta que por lo menos una vez cada año o cada dos años aparece alguien que ha descubierto "algo" que puede ser motivo de ser el famoso y buscado secreto de Stradivari. ¿Cuántos secretos tenía Stradivari?





Algunos ejemplos

Muchas veces estos artículos están basados en publicaciones científicas y experimentos realizados de forma muy seria en universidades, pero raramente están dirigidos por luthieres, por lo que la dirección de las investigaciones van en una línea que a los profesionales no nos aportan mucho a lo que ya sabemos por experiencia acumulada en los talleres de muchas generaciones de luthieres.
Para poner un ejemplo de lo absurdo y grotesco que a veces resultan ciertos "descubrimientos", veamos algunos de los tópicos más habituales:
Un clásico recurrente es el descubrir que en el barniz se han hallado restos que podrían ser las cenizas de un volcán. También recientemente se publicaba en un periódico que el secreto está en la posibilidad de que cerca del taller de Stradivari hubiera un riachuelo donde lavara sus herramientas de trabajo, resultando impregnadas de la famosa sustancia secreta, sin que él mismo fuera consciente de ello. Otro "hallazgo" es el hecho de que en la época de Stradivari hubo una extrema sequía, que provocó que la madera cortada y empleada por él tuviera unas propiedades extraordinarias y fuera de lo común, como si el material solo de por sí nos garantizara el éxito del proceso, sin tener en cuenta quién y como lo trabajara. En otra publicación se narra que han sacado una pequeña viruta del fondo del instrumento y tras analizarla se han descubierto restos de un hipotético tratamiento químico no habitual que podría ser el famoso componente secreto.
¿De verdad nos creemos todo esto o necesitamos creerlo? Que hoy día hay maneras de analizar las cosas mejor que nunca es correcto, pero el resultado obtenido no prueba nada. Para los luthieres oír hablar del "secreto" de Stradivari basado en los ejemplos anteriores es equivalente a querer analizar los vestidos de Alfredo Kraus o Montserrat Caballé en busca de un componente secreto que les permite cantar de la forma en que lo hacen, o bien analizar el mármol de Carrara para descubrir qué mineral secreto hay que le permitiera a Miguel Ángel esculpir estatuas de la categoría de La Pietà , el David o el Moisés. ¿No tienen todos ellos en común una gran maestría, un don innato, un gran genio y temperamento, una técnica aprendida y practicada desde temprana edad? Exactamente igual, ni más ni menos, que Stradivari. Ese es, y ningún otro, el gran "secreto".






Sacando tajada del secreto y el misterio

Parece ser que cuando la prensa y medios de comunicación en general no tienen noticias se las buscan y periódicamente sale algún genio que descubre algo al respecto. No hay ningún mal en realizar estos artículos siempre y cuando se contrasten y comprueben los resultados obtenidos, a menos que lo que interese sea el titular y la noticia sensacionalista. A nivel periodístico muchas veces se trata de tener que llenar muchas páginas con cualquier tema en épocas de sequía informativa. Aparecen cíclicamente artículos referentes al "gran descubrimiento", sin pararse a mirar en las hemerotecas que hace algunos meses o años otro "periodista o científico genial" ya publicó algo parecido, con lo que el presunto descubrimiento se convierte en "re-descubrimiento". En la luthería también hay quien intenta sacar provecho de ello. Es el caso de varios luthieres que atribuyen a la ciencia y a la técnica aplicada en el proceso de construcción que ellos emplean el éxito conseguido con sus instrumentos. Las pruebas realizadas suelen ser análisis químicos de los barnices, pruebas de resonancia magnética, espectroscopio de infrarrojos, afinado electrónico de la acústica de las tapas, y un sinfín de pruebas de laboratorio. Todo ello está muy bien como método y para ahorrarse unas horas de trabajo, pero de ahí a asegurar que forman parte del éxito obtenido es un poco extraño, por no decir sospechoso.
Todos estos pseudocientíficos ambiciosos que descubren estos "secretos" lo publican abiertamente, pero evitan hablar de ello con los luthieres que continúan con el oficio a la manera tradicional y saben como debe construirse un violín de verdad. Una vez se ha gastado el dinero asignado para la investigación genial, todo queda en el olvido de manera inmediata. Quizá algún día se les ocurra crear un programa de ordenador que les permita afilar las herramientas como lo haría Stradivari y otro que mueva unas manos robotizadas y manejen esas herramientas tan bien afiladas como lo haría el genio de Cremona.

Muchas de estas noticias apuntan a un mismo interesado con bastante afán de protagonismo, Joseph Nagyvary, que según que lectura es calificado de luthier y según que otra de profesor o doctor en bioquímica. Lo importante parece ser el "salir en la foto" lo más relacionado posible con Stradivari. Incluso en una página de entre las más abajo seleccionadas no se corta nada y admite abiertamente y sin rubor que el Gran secreto de Stradivari es un tratamiento químico -sospechosamente todavía por revelar- y no su maestría y buen hacer. Al igual que el famoso monstruo del lago Ness: se dice que está ahí pero nadie lo ha visto.


Hemeroteca

Sin ir muy lejos ni indagar demasiado he encontrado fácilmente un artículo en la revista musical Hermes, (febrero de 1928) donde el articulista ya hablaba en tono sarcástico sobre la cantidad de "secretos" que se atribuyen al barniz o a la madera empleada en la construcción de los Stradivari.
El domingo día 18 de diciembre de 1988, en el periódico La Vanguardia , sección "Ciencia" apareció también un artículo de página entera titulado "el secreto de Stradivarius". Las vueltas que da la vida: curiosamente el protagonista de ese artículo es ni más ni menos que Joseph Nagyvary. Hace casi 20 años que el hombre le va dando vueltas al misterio y sigue sin resolverlo.
Por último podemos citar la sección de noticias de la revista "the Strad", del mes de febrero 2007, donde Joseph Nagyvary vuelve a aparecer con sus teorías no comprobadas, aunque aquí la noticia se trata de forma distante y diluida.
Lo malo de todo ello es que al final muchos articulistas se copian los unos a los otros sin solución de continuidad (ver recuadro de referencias en internet).

El hombre y la máquina

Hay dos formas de destacar sobre los demás: la primera y más difícil es simplemente ser el mejor. La otra es buscar subterfugios para vestir de alguna forma la criatura y llamar la atención a base de publicitar elementos científicos, anteponiéndolos a los estrictamente musicales o artísticos desde el punto de vista constructivo.
A lo largo de décadas y siglos de la fascinación del hombre por el violín, estos "descubrimientos" han ido sucediéndose de forma casi tradicional. Parece ser que cada generación necesita intentar de nuevo encontrar la fuente del misterio. Pero el nuevo juguete preferido de la ciencia, el ordenador, no ha podido reemplazar la experiencia y la expertización real. Hay ciertas cosas que necesitan ser enfocadas y pensadas a la manera tradicional y artesana, no todo acaba pudiendo ser analizado y computerizado.


El barniz de Cremona en el siglo XVIII

Gracias a las muchas investigaciones y búsquedas realizadas en archivos del entorno de Cremona se han encontrado y publicado documentos en los cuales se ha constatado que los luthieres del siglo XVII y XVIII no se hacían ellos mismos el barniz, sino que lo adquirían ya hecho en la farmacia local. Éste era producido por especialistas, y estaba al alcance de cualquiera que lo quisiera. Además se ha comprobado y analizado científicamente. En cambio, hoy día la inmensa mayoría de luthieres lo elaboran ellos mismos.
Suponiendo que fuera materialmente posible tener un bote con el mismísimo barniz que Stradivari empleó (y que como ya hemos dicho no preparó él mismo sino que como otros luthieres contemporáneos suyos lo adquirió), ¿seríamos capaces de aplicarlo tan magistralmente como lo hizo él? Si somos mínimamente honestos y humildes la respuesta es obvia.

dimecres, 30 d’abril del 2008

Manual del luthier: molt més que un mètode de construcció



L'any 1989 Ramon Pinto va escriure el MANUAL DEL LUTHIER, l'únic mètode per a construir violins que hi ha en castellà. Com que no hi havia res més ecrit sobre aixó prèviament ha tingut un èxit rotund, de manera que a l'any 2000 es va fer una segona edició de dos mil exemplars més, que, tenint en compte que no és un best seller sino un llibre tècnic, és una xifra prou alta.

L'encert d'aquest llibre és que s'explica de manera molt planera i clara com es construiexen els instruments. Aquesta informació va dirigida principalment als luthiers, però molts músics l'han volgut llegir per a saber com estan fets els seus instruments, de manera que a moltes escoles i conservatoris l'han fet servir com a llibre de text i s'ha tractat com una asignatura més i com uns coneixements que enriqueixen els continguts pedagògics.
A la part final del llibre hi ha vàries pàgines (pp. 169 a 193) on s'expliquen de manera molt genèrica les principals escoles de lutheria europees, juntament amb els seus luthiers més emblemàtics i representatius, completant de manera molt important tota la informació prèvia.

dilluns, 7 d’abril del 2008

llibres que us recomano (6) - La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach



Fa pocs díes la Susana Cervelló em va recomanar aquest llibre. No he trigat gaire a comprar-lo i a devorar-lo.

Sembla ser que hi ha dubtes sobre l'autoría i fins i tot l'època en que pugui haver estat escrit, però en qualsevol cas val la pena llegir-lo.




Si us agrada la música de J.S. Bach o d'algun dels seus fills que també varen compondre no us el perdeu.



Gràcies Susana !!


dilluns, 10 de març del 2008

VISTES AL MAR: PROGRAMA DE CATALUNYA MÚSICA - ENTREVISTA AMB JORDI PINTO, DE CASA PARRAMON I GUILLEM GECUBI, LUTHIERS DE BARCELONA.



El divendres dia 7 de març es va emetre per Catalunya Música el programa "Vistes al Mar", presentat per Xavier Chavarria, sobre l'estat de la lutheria a Catalunya. El programa es va emetre arrel de la publicació del llibre del centenari de la Casa Parramon. La taula rodona es va fer amb Jordi Pinto i Guillem Gecubi.
Podeu sentir el programa sencer al següent link:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=230585

BLOG DE NIT: PROGRAMA DE CATALUNYA MÚSICA - PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL CENTENARI DE LA CASA PARRAMON


El dia 15 de febrer Catalunya Música va anunciar la publicació del llibre del centenari de la Casa Parramon, en el programa Blog de Nit, presentat per Pere Andreu Jariod.
Podeu escoltar la notícia sencera al següent link:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=221494

i una petita entrevista amb Jordi Pinto, autor del llibre i responsable del taller de lutheria més antic d'Espanya, fundat el 1897.

dimarts, 26 de febrer del 2008

llibres que us recomano (5) - El petit violinista


El primer violí... els primers estudis... el primer concert...
La iniciació a l'estudi del violí i al coneixement del propi instrument.
Text de Núria Varela - Il.lustracions de Toni Canyelles.
Un conte per als músics més petits !!

dilluns, 25 de febrer del 2008

llibres que us recomano (4) - El canto de las sirenas


Música i filosofía de la mà de un gran expert: Eugenio Trias. Imprescindible !!

llibres que us recomano (3) - Johann Sebastian Bach


Los días, las ideas, los libros. Aquest és el subtítol del llibre que el músic i musicòleg Ramón Andrés ha publicat sobre Bach. Una completíssima visió del gran geni de Leipzig que ens apropa a la seva música a través de com va viure a la seva època.

llibres que us recomano (2) - L'edat d'or de la música



En aquest suggerent llibre, Miquel Desclot ens condueix a través dels principals compositors de la primera escola de Viena. Les audicions recomanades són un complement ideal per a copsar aquesta època daurada del classicisme.

llibres que us recomano (1) - Baix continu


Jaume Cabré ens ofereix un recull de sis contes relacionats amb la música, escrits magistralment. Delicats i preciosos, plens de matisos i referències, respiren un profund amor per la música.