Enric Granados: El rossinyol abatut

John W. Milton, nascut a Minnesota i llicenciat en lletres a la Universitat de Princeton, va viatjar vàries vegades per Espanya, on va aprender a tocar la guitarra. Va quedar fascinat per la música de Granados i d'altres compositors catalans. La curiositat per saber-ne més, el va portar a investigar la vida d'aquest isnigne compositor lleidetà, i el resultat és un llibre magífic i imprescindible per a compendre aquells fascinants anys de finals del XIX i principis del XX.

Una època en la que bullien les idees, la creativitat, la passió i el neguit d'una sèries d'artistes que han passat a la història, no solament de la nostra terra si no com a catalans universals, junt amb altres genis internacionals:

Granados, Albeniz, Falla, Morera, Casals, Kreisler, Carusso, Crickboom, Conxita Badia, Maria Barrientos, Fernández, Arbós, Bretón, Sarasate, Malats, Ricard Vinyes, Vives, Pedrell..., els mecenes que els varem promoure i recolzar, com el Doctor Andreu, Eduardo Conde, la familia Godó, el Dr. August Pi Sunyer..., i altres personatges i artistes que, en un segon pla acaben d'ilustrar aquella època irrepetible: Frank Marshall, la familia Nin-Culmell, un jove Picasso que acaba de marxar a Paris, Santiago Rusinyol, Ramon Casas, Utrillo, Debussy, Faure, Dukas, D'Indy i un llarg etcètera.

Granados se'ns presenta com un romàntic incurable i apassionat, amb la obsessió de fer conèixer la seva obra, lluitant a tothora en contra de les adversitats i les dificultats per divulgar-la.

Aquest llibre ens descobreix la seva vida més personal i íntima, la vida artística i social i el seu cercle d'amistats, especialment amb Albeniz , Malats i Casals.

Es un magnífic i evocador retrat d'una època fascinant, un fragment de la nostra història que ens recorda l'altíssim nivell artístic assolit i que les guerres s'ha encarregat de destruïr i malmetre, trencant amb una tradició que semblava imparable i ara ens sembla irrepetible.

reportatge al TIME OUT BARCELONA

Ahir, dia de Sant Jordi, va sortir com cada dijous un nou número de la revista TIME OUT BARCELONA. Cap al final de la revista, a la pàgina 93, hi ha un article signat per la periodista Maria Gorgues que va fer recentment a casa nostra. Com que no es pot consultar per la web us adjuntem les imatges:

Èxit mundial d' "el violí d'Auschwitz"

La novela de Maria Àngels Anglada "el violí D'Auschwitz" que ja porta més de 100.000 exemplars venuts en català en incomptables edicions, està a punt de ser editat en francès per l'editorial Stock, i s'està preparant una altra edició en alemany amb unes expectatives de venda de 20.000 exemplars en tapa dura i 50.000 en rústega. A sumar a altres llengües traduides com el castellà, l'italià, l'anglès...

En qualsevol de les edicions que tingueu, veureu que el llibre vé dedicat, a la primera pàgina, "a Ramon Pinto Comas, Luthier".

Maria Àngels Anglada, minuciosa i precisa com era, es va estar documentant prèviament i va fer nombroses visites a la Casa Parramon, tenint diverses entevistes amb en Ramon Pinto, autor del "Manual del Luthier" (http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/04/manual-del-luthier-molt-ms-que-un-mtode.html) a fi de familiaritzar-se no només amb el lèxic dels luthiers si no també amb les diferents tècniques i parts del procés de construció d'un violí.

Las aventuras de un violonchelo

En Xavier Balcells, de Cervera, és una font inesgotable pel que fa a les lectures sobre els luthiers i els músics. Darrerament me n'ha recomanat unes quantes.

Aquesta vegada li toca el torn al gran violoncelista Carlos Prieto, afortunat posseidor del violoncel anomenat "Piatti", de Stradivari. Prieto ens relata en el seu llibre las aventuras de un violonchelo com va ser que va anar a parar aquest instrument a les seves mans, i a més s'ha entretingut a buscar els antecedents: Com es va encarregar, qui el va tocar, quins propietaris l'han posseit anteriorment...

Com a gran violoncelista i persona inquieta, no es limita a parlar de l'instrument, si no que ho amplia al repertori, els compositors i sobretot pel que fa als iberoamericans i la relació que n'ha tingut. Un capítol molt suggerent es el que dedica als concerts que ha fet arreu del món amb el Piatti, i es que viatjar amb un acompanyant tant prestigiós ha de generar necessàriament anècdotes de tota mena.

Una lectura molt recomanable per a aquest estiu.

Gràcies un altre cop, Xavier !!

La clau del so dels Stradivari

Sobre l’article del “misteri del so dels Stradivari” publicat recentment en alguns diaris, als portals d’internet: http://www.3cat24.cat/; http://www.lavanguardia.es/; i molts altres, amb algunes variacions.

http://www.3cat24.cat/noticia/292470/societat/La-clau-del-so-dels-Stradivarius-es-la-densitat-de-la-fusta

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53494401578&ID_PAGINA=22088&ID_FORMATO=9&turbourl=false

Des que tinc us de raó, periòdicament apareixen notícies amb el mateix enunciat i contingut. Es tracta d’una pràctica a la que els luthiers professionals estem acostumats i que sempre ens neguiteja, ja que el que fan es incrementar la desinformació que envolta al tema.
Es per això que us recomano alguns articles sobre el pretès “secret dels Stradivari” que han estat publicats a la revista DOCE NOTAS, així com d’altres temes relacionats, que per aquells que tinguin interès poden ser enormement reveladors i dels que en faig referència al final d’aquest escrit.

No obstant m’agradaria comentar en concret aquesta notícia que pateix, com totes les aparegudes sobre el tema, d’una profunda falta de rigor, d’una manca absoluta de serietat i d’una nul.la comprovació prèvia d’allò del que s’informa.
Els luthiers professionals ens posem les mans al cap quan llegim que algun científic pretén aplicar el “mètode científic” a coses que no poden estar sotmeses a comprovació empírica, simplement perquè barregen elements materials subjectes a anàlisis objectives i immaterials que no poden ser observats de la mateixa manera que els primers.
Quan les hipòtesis de treball no estan correctament plantejades les conclusions que se’n poden extreure seran, en el millor dels casos, absurdes.
Hem de partir de la premissa que Antonio Stradivari (1644-1737) va ser un grandíssim artista, el millor, i que ja ho era en vida. Perquè aquesta dèria d’intentar analitzar la seva obra prescindint del seu geni?

Imaginem a un metge o un científic que publiqués un article dient que, després d’analitzar amb un escàner uns quadres de Velázquez, ha arribat a la conclusió que estan millor dibuixats que els d’altres artistes ja que el tipus de tela emprat en aquella època permetia que la pintura i els pigments es veiessin millor, i que els pinzells llisquessin amb més facilitat. ¿què pensaríem? ¿Qualsevol podria fer-ho, llavors, amb la mateixa tela y pigments? ¿on és el geni de l’artista?

Analitzem la “notícia”:

1) - “La densitat de la fusta dels violins més prestigiosos del món, els Stradivarius, és la clau del seu so únic” No hi estic gens d’acord. La densitat de la fusta és un dels múltiples factors que afecta el so dels instruments. Però no podem oblidar que el bon material no fa la cosa. Quants escultors professionals, si disposessin del prestigiós marbre de Carrara, podrien haver fet el Moisès de Miquel Àngel?. Evidentment només ell. El material és important, però encara ho és més les mans que el treballen, el geni que ho concep, la saviesa de l’artista i la seguretat d’haver fet allò des de petit amb una sòlida formació. Stradivari feia servir la mateixa fusta que els seus contemporanis. Com és que alguns d’ells són menys valorats i alguns gairebé oblidats per la història si feien servir el mateix material que ell?. No serà que el secret del so dels Stradivari està en la manera com aquest gran mestre els va construïr?

2) El segon paràgraf de l’article publicat al 3cat24.cat està farcit d’errors monumentals. Primer: “Quan els mestres "luthiers" Antonio Stradivari i Guarneri del Gesù van crear al segle XVII els violins Stradivarius...”. Qui ha redactat aquest paràgraf demostra que no en té ni idea del què està informant: Antoni Stradivari i la seva obra és una cosa i Joseph Guarneri anomenat del Gesù n’és una altra. Es com si algú barregés els noms de Miró i Dalí amb l’obra d’un sol d’ells.

3) També podem llegir: “Els experts volien descobrir el motiu de la diferència de so entre els violins dels grans mestres i els moderns”. Aquest enunciat parteix d’una hipòtesi totalment falsa i errònia, molt reproduïda per manca d’informació, que molts luthiers lluitem per eradicar i que notícies com aquestes s’entesten en perpetuar. Es tracta del tòpic que un instrument antic necessàriament ha de ser més bo que un de nou.
Hi ha violins moderns extraordinaris i superiors a molts instruments antics, tot dependrà de la qualitat d’uns i d’altres. L’antiguitat per si sola no és garantia de qualitat, per que els anys no li donen a l’instrument cap propietat que no tingui de bon principi.

Per altra banda Stradivari feia, en el seu propi temps, lògicament instruments nous, i llavors ja eren els millors. Plantejar d’aquesta manera quin instrument sona millor, si un de modern o un Stradivari qualsevol, no té cap mena de sentit. Hi ha Stradivari que per mala conservació no es poden ni tocar i d’altres que presenten parts no originals o tenen reparacions greus que n’afecten l’estructura original. El que es cert és que alguns instruments antics, tenen un so més apreciat pels músics per que a força de tocar tenen una vibració tant intensa que repercuteix moltíssim en la qualitat del seu so.

En quan al que l’artícle anomena “el so excels “ d’un Stradivari també hi tindrà molt a veure qui el toca. Un músic mediocre no el faria sonar amb un “so tan excels” i per altra banda un bon músic es capaç de treure un bon so de qualsevol bon instrument. A més, el so excels no es exclusiu dels Stradivari :un bon percentatge de músics d’elit prefereix el so dels Guarneri, Bergonzi, Guadagnini o Ruggeri.

“La vibració i la radiació del so d'un violí la determinen la geometria de l'instrument i les propietats de la fusta” Alguna cosa i tindrà a veure l’artesà (Stradivari, en aquest cas) que ha “determinat“ quina geometria ha de tenir !! La fusta sola no vibra ni irradia res si no la convertim en violí... de manera magistral.
Stradivari era un grandíssim artista, el millor. Perquè hem de buscar excuses o subterfugis?

“L'estudi ha permès veure que els arbres d'ara creixen d'una manera lleugerament diferent que en el passat” Aquesta informació per genèrica no ens aclareix absolutament res. El creixement dels arbres depèn de moltíssims factors: clima, altitud, latitud, erosió, pluviometria.... Fer aquest tipus de generalitzacions cauen pel seu propi pes. I repeteixo, la matèria prima de la que disposava Stradivari era la mateixa que la dels seus contemporanis. Perquè la seva obra és millor? Senzillament per que ell treballava millor. I en sentit contrari, si com s’afirma a l’article la fusta antiga explica la qualitat dels Stradivari, ¿ qualsevol violí d’aquella època construït amb aquella fusta ha de ser millor que qualsevol violí modern? Això és una absurditat.

En quan al tractament que se li dóna a la fusta en el procés de fabricació, he de dir que el procés de preparació de la fusta per a la construcció no ha canviat en absolut des del s.XVII. Es talla i es deixa assecar abans de procedir a la construcció, fent una cuidada selecció de fustes. Qualsevol pot ser-ne testimoni com ho vaig ser jo mateix ara fa un any i així ho vaig publicar recentment a la revista DOCE NOTAS en l’article: “D.O. Val di Fiemme” (veure més endavant)

Es pot comprovar a les hemeroteques reals i virtuals que aquest “gran descobriment” del que es parla en aquest article és publica de manera cíclica i periòdica des de fa dècades, gairebé segles, amb algunes curioses variacions, i on es repeteixen els mateixos tòpics mal entesos, mal explicats, mal difosos i gens comprovats.

Perquè algunes agències no es molesten en comprovar i contrastar el què difonen? On són els principis del bon periodisme? Alguns copien, i a sobre, malament. També és notori l'afany de protagonisme d'alguns luthiers recolzant aquestes teories poc serioses i no comprovables.

Tot plegat, lamentable.

Per a més informació llegiu els següents articles de la revista DOCE NOTAS en aquest mateix blog:

El Secreto de Stradivari 1ª parte
http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/05/el-secret-de-stradivari-versi-0507.html

El secreto de Stradivari 2ª parte
http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/07/el-secreto-de-stradivari-2-parte-versin.html

instrument nou, instrument antic ??
http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/06/instrument-nou-o-antic.html

Orgull i prejudici
http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/06/orgull-i-prejudici.html

D.O. Val di Fiemme
http://www.docenotas.es/dn_detalle.asp?dc_art_id=83


Molt cordialment,

Jordi Pinto

CASA PARRAMON - Luthiers des del 1897
Membre de:
Asociación Española de Luthiers y Arqueteros Profesionales
Entente Internationale des Maitres Luthiers et Archetiers d’Art

Ramon Andrés: el mundo en el oído

ERUDICIÓ ACLAPARADORA

amb aquestes dues paraules n'hi ha prou per definir l'últim treball de Ramon Andrés. La història de la música, els sons i la paraula des d'abans de la pròpia historia fins al nostes díes. Rigorós i alhora amb molta amenitat.

Ramón andrés és un autèntic home del renaixement: poeta, músic, musicòleg, escriptor, articulista i crític.

Gaudeix immensament quan ens explica diversos relats històrics al voltant de la música, ens delecta describint dibuixos i gravats dels segles XVII i XVIII, ens parla de polifonía, del só i dels instruments i farceix tot el llibre de referències filosòfiques, pictòriques i literàries.

Si us agrada la música, ja sigueu intèrprets o melòmans, no podeu deixar de llegir-lo.

Dues definicions de la música que ens destaca el mateix Ramón Andrés en els seus llibres:

"es el orden del alma" (Plató)

"Es lo que el silencio nos deja oir" (Jankelevich)

Amb en Ramon Andrés ens uneix una gran i entranyable amistat: ja fa gairebé trenta anys que col.laborem en ambdós sentits: per una banda ens va encarregar un rabel medieval (el que es veu darrera d'ell, a la dreta, a la foto de dalt) i que el va construir el meu pare, en Josep. Per la banda nostra també varem col.laborar en un article sobre les fustes emprades en la construcció d'instruments, que malauradament no es va arribar a incloure en el magnífic "diccionario de instrumentos musicales", del que en parlarem en un altre post; (éll en fa referència, però, en la última pàgina del prefaci).

Per la seva banda va escriure per al nostre llibre "los luthiers españoles" -Barcelona 1987 - (del que en parlarem també en un altre post) un article magnífic: "anotaciones para un prólogo" que és una delícia i alhora una altra mostra de la seva il.limitada erudició.

Biografia de Stradivari

Un bon amic, en Xavier Balcells, de Cervera, ha estat unes setmanes a Argentina. Tot remenant llibres de vell ha trobat una curiosíssima i molt interessant traducció al castellà d'una biografia de Stradivari.

L'autor es Giovanni Carlo Ottani, està traduit al castellà per Ismael Rodriguez l'any 1956 i editat a Buenos Aires per l'editorial Claridad.

El contingut està molt ben estructurat: Vida de Stradivari, Origen dels primers violins, l'escola de Cremona, Imitadors i alumnes, Coleccionistes i finalment quins són els instruments de Stradivari més famosos.

La traducció es molt correcta, però sobta molt llegir noms traduits com Stradivario, Guarnerio de Jesús, Carlos Bergonzi, Francisco Ruggeri, Andrés Amati, etc, quan normalment a tots els libres en anglès, francès o alemany es respecta el nom original en italià. També fa servir en tot moment la paraula violero o també escuelas de laudería.

Hi ha una petita secció molt interessant que parla d'iconografía pictorica, en referències als primers violins representats i coneguts amb la forma ,diguem-ne, actual, i no com molts quadres del segle XVI on es representen normalment violes da gamba.

Al final també fa una inevitable referència a l'etern misteri del secret del vernís.

La impressió és feta a Buenos aires, tal com he dit abans, però al costat hi diu "derechos reservados para toda América Latina". És de suposar, doncs, que a l'any 1956 hi havia d'haver un interés prou gran com per a traduir el llibre de l'Italià al castellà i poder amortitzar la tirada.

El secret de Stradivari - Versió 05.07

El Secreto de Stradivari versión 05.07

publicat a la revista Doce Notas, nº 56, Abril /Maig 2007

Pocos nombres en la historia del arte han suscitado tanto misterio y admiración como el de Antonio Stradivari. Desde su muerte en 1737, no ha hecho más que aumentar el mito por dos causas principales: la primera, por la indiscutible calidad de sus obras; la segunda, por una mezcla de desconocimiento y credulidad del público en general y del aprovechamiento de unos pocos en particular.

Sentido común: el menos común de los sentidos

Parece ser que el alma humana tiene una constante necesidad de crear mitos y alimentar el imaginario colectivo con historias fantásticas para dar una explicación comprensible a aquello que vulgar y cotidianamente se nos escapa. Buscamos explicaciones paranormales a fenómenos naturales simples; añadimos misterio a lo que personalmente desconocemos sin consultar a los especialistas o profesionales del tema; damos enormes rodeos por no querer buscar la respuesta directa y sencilla; todo porque, precisamente, nos resistimos y no queremos creer que la pura realidad es muchas veces simple y llana, de tan evidente como es. El sentido común en estos casos no aparece ni por asomo y no nos paramos a pensar que tampoco es tan difícil querer entender hechos reales y comprobables.
En los últimos dos meses han aparecido en la prensa general y en algunas publicaciones científicas varios artículos y entrevistas que a los profesionales del sector normalmente nos produce cansancio que acaba invariablemente en hastío y fatiga.
Lo que no es comprensible para nosotros es cómo algunos de los que han redactado los artículos no se paran a pensar que las informaciones publicadas deberían ser contrastadas y comprobadas para que, como mínimo, aparte de no perder la credibilidad, no hagamos el ridículo. Es como querer descubrir en el siglo XXI el elixir de la vida, la piedra filosofal o cualquier quimera que ha motivado experimentos y habladurías durante milenios.
Si tenemos en cuenta que Stradivari ya era admirado y apreciado en vida, nos podemos dar cuenta que desde hace unos 300 años los instrumentos de referencia a seguir, copiar o intentar superar, han sido los suyos. Si indagáramos en las hemerotecas desde, pongamos por caso, el último siglo, nos daríamos cuenta que por lo menos una vez cada año o cada dos años aparece alguien que ha descubierto "algo" que puede ser motivo de ser el famoso y buscado secreto de Stradivari. ¿Cuántos secretos tenía Stradivari?

Algunos ejemplos

Muchas veces estos artículos están basados en publicaciones científicas y experimentos realizados de forma muy seria en universidades, pero raramente están dirigidos por luthieres, por lo que la dirección de las investigaciones van en una línea que a los profesionales no nos aportan mucho a lo que ya sabemos por experiencia acumulada en los talleres de muchas generaciones de luthieres.
Para poner un ejemplo de lo absurdo y grotesco que a veces resultan ciertos "descubrimientos", veamos algunos de los tópicos más habituales:
Un clásico recurrente es el descubrir que en el barniz se han hallado restos que podrían ser las cenizas de un volcán. También recientemente se publicaba en un periódico que el secreto está en la posibilidad de que cerca del taller de Stradivari hubiera un riachuelo donde lavara sus herramientas de trabajo, resultando impregnadas de la famosa sustancia secreta, sin que él mismo fuera consciente de ello. Otro "hallazgo" es el hecho de que en la época de Stradivari hubo una extrema sequía, que provocó que la madera cortada y empleada por él tuviera unas propiedades extraordinarias y fuera de lo común, como si el material solo de por sí nos garantizara el éxito del proceso, sin tener en cuenta quién y como lo trabajara. En otra publicación se narra que han sacado una pequeña viruta del fondo del instrumento y tras analizarla se han descubierto restos de un hipotético tratamiento químico no habitual que podría ser el famoso componente secreto.
¿De verdad nos creemos todo esto o necesitamos creerlo? Que hoy día hay maneras de analizar las cosas mejor que nunca es correcto, pero el resultado obtenido no prueba nada. Para los luthieres oír hablar del "secreto" de Stradivari basado en los ejemplos anteriores es equivalente a querer analizar los vestidos de Alfredo Kraus o Montserrat Caballé en busca de un componente secreto que les permite cantar de la forma en que lo hacen, o bien analizar el mármol de Carrara para descubrir qué mineral secreto hay que le permitiera a Miguel Ángel esculpir estatuas de la categoría de La Pietà , el David o el Moisés. ¿No tienen todos ellos en común una gran maestría, un don innato, un gran genio y temperamento, una técnica aprendida y practicada desde temprana edad? Exactamente igual, ni más ni menos, que Stradivari. Ese es, y ningún otro, el gran "secreto".

Sacando tajada del secreto y el misterio

Parece ser que cuando la prensa y medios de comunicación en general no tienen noticias se las buscan y periódicamente sale algún genio que descubre algo al respecto. No hay ningún mal en realizar estos artículos siempre y cuando se contrasten y comprueben los resultados obtenidos, a menos que lo que interese sea el titular y la noticia sensacionalista. A nivel periodístico muchas veces se trata de tener que llenar muchas páginas con cualquier tema en épocas de sequía informativa. Aparecen cíclicamente artículos referentes al "gran descubrimiento", sin pararse a mirar en las hemerotecas que hace algunos meses o años otro "periodista o científico genial" ya publicó algo parecido, con lo que el presunto descubrimiento se convierte en "re-descubrimiento". En la luthería también hay quien intenta sacar provecho de ello. Es el caso de varios luthieres que atribuyen a la ciencia y a la técnica aplicada en el proceso de construcción que ellos emplean el éxito conseguido con sus instrumentos. Las pruebas realizadas suelen ser análisis químicos de los barnices, pruebas de resonancia magnética, espectroscopio de infrarrojos, afinado electrónico de la acústica de las tapas, y un sinfín de pruebas de laboratorio. Todo ello está muy bien como método y para ahorrarse unas horas de trabajo, pero de ahí a asegurar que forman parte del éxito obtenido es un poco extraño, por no decir sospechoso.
Todos estos pseudocientíficos ambiciosos que descubren estos "secretos" lo publican abiertamente, pero evitan hablar de ello con los luthieres que continúan con el oficio a la manera tradicional y saben como debe construirse un violín de verdad. Una vez se ha gastado el dinero asignado para la investigación genial, todo queda en el olvido de manera inmediata. Quizá algún día se les ocurra crear un programa de ordenador que les permita afilar las herramientas como lo haría Stradivari y otro que mueva unas manos robotizadas y manejen esas herramientas tan bien afiladas como lo haría el genio de Cremona.

Muchas de estas noticias apuntan a un mismo interesado con bastante afán de protagonismo, Joseph Nagyvary, que según que lectura es calificado de luthier y según que otra de profesor o doctor en bioquímica. Lo importante parece ser el "salir en la foto" lo más relacionado posible con Stradivari. Incluso en una página de entre las más abajo seleccionadas no se corta nada y admite abiertamente y sin rubor que el Gran secreto de Stradivari es un tratamiento químico -sospechosamente todavía por revelar- y no su maestría y buen hacer. Al igual que el famoso monstruo del lago Ness: se dice que está ahí pero nadie lo ha visto.

Hemeroteca

Sin ir muy lejos ni indagar demasiado he encontrado fácilmente un artículo en la revista musical Hermes, (febrero de 1928) donde el articulista ya hablaba en tono sarcástico sobre la cantidad de "secretos" que se atribuyen al barniz o a la madera empleada en la construcción de los Stradivari.
El domingo día 18 de diciembre de 1988, en el periódico La Vanguardia , sección "Ciencia" apareció también un artículo de página entera titulado "el secreto de Stradivarius". Las vueltas que da la vida: curiosamente el protagonista de ese artículo es ni más ni menos que Joseph Nagyvary. Hace casi 20 años que el hombre le va dando vueltas al misterio y sigue sin resolverlo.
Por último podemos citar la sección de noticias de la revista "the Strad", del mes de febrero 2007, donde Joseph Nagyvary vuelve a aparecer con sus teorías no comprobadas, aunque aquí la noticia se trata de forma distante y diluida.
Lo malo de todo ello es que al final muchos articulistas se copian los unos a los otros sin solución de continuidad (ver recuadro de referencias en internet).

El hombre y la máquina

Hay dos formas de destacar sobre los demás: la primera y más difícil es simplemente ser el mejor. La otra es buscar subterfugios para vestir de alguna forma la criatura y llamar la atención a base de publicitar elementos científicos, anteponiéndolos a los estrictamente musicales o artísticos desde el punto de vista constructivo.
A lo largo de décadas y siglos de la fascinación del hombre por el violín, estos "descubrimientos" han ido sucediéndose de forma casi tradicional. Parece ser que cada generación necesita intentar de nuevo encontrar la fuente del misterio. Pero el nuevo juguete preferido de la ciencia, el ordenador, no ha podido reemplazar la experiencia y la expertización real. Hay ciertas cosas que necesitan ser enfocadas y pensadas a la manera tradicional y artesana, no todo acaba pudiendo ser analizado y computerizado.

El barniz de Cremona en el siglo XVIII

Gracias a las muchas investigaciones y búsquedas realizadas en archivos del entorno de Cremona se han encontrado y publicado documentos en los cuales se ha constatado que los luthieres del siglo XVII y XVIII no se hacían ellos mismos el barniz, sino que lo adquirían ya hecho en la farmacia local. Éste era producido por especialistas, y estaba al alcance de cualquiera que lo quisiera. Además se ha comprobado y analizado científicamente. En cambio, hoy día la inmensa mayoría de luthieres lo elaboran ellos mismos.
Suponiendo que fuera materialmente posible tener un bote con el mismísimo barniz que Stradivari empleó (y que como ya hemos dicho no preparó él mismo sino que como otros luthieres contemporáneos suyos lo adquirió), ¿seríamos capaces de aplicarlo tan magistralmente como lo hizo él? Si somos mínimamente honestos y humildes la respuesta es obvia.

llibres que us recomano (6) - La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach

Fa pocs díes la Susana Cervelló em va recomanar aquest llibre. No he trigat gaire a comprar-lo i a devorar-lo.

Sembla ser que hi ha dubtes sobre l'autoría i fins i tot l'època en que pugui haver estat escrit, però en qualsevol cas val la pena llegir-lo.




Si us agrada la música de J.S. Bach o d'algun dels seus fills que també varen compondre no us el perdeu.



Gràcies Susana !!

el espíritu de Tarisio

Aquest article el vaig publicar a la revista DOCE NOTAS el mes de novembre del 2003. Us el poso aquí ja que crec que és prou curiós. Sembla un conte però es totalment verídic.

Dedicat a la Nuri, que li agrada molt:

De la vida de Luigi Tarisio se conocen bastantes detalles, y aunque es totalmente cierta, no deja de ser francamente inverosímil. Nos ha legado su asombrosa historia como un caso irrepetible en la historia de la luthería.

De origen muy humilde y rozando la pobreza, nació en Milán a finales del siglo XVIII y toda la vida fue analfabeto. Fué aprendiz de carpintero y tenía un pequeño taller, donde vivía de forma miserable. No obstante tenía un espíritu inquieto y un carácter poco común. Tenía una casi morbosa avidez de instrumentos antiguos que recolectó por todos los rincones de su Lombardía natal a base de visitar tabernas, cantinas o conventos. No le fue difícil, ya que en las mayores poblaciones lombardas circundantes había llegado a haber un complejo de hasta 200 talleres de luthería.

En poco tiempo adquirió un don extraordinario y una seguridad impresionante para reconocer las mejores obras de los luthiers italianos. Después de quince años de vida errática poseía la más preciada y numerosa colección de instrumentos de arco italianos que nunca fuera vista.

Pero Tarisio no era un coleccionista. Quería sacar el mayor provecho de sus hallazgos y todavía seguir conservando en su posesión las piezas más sobresalientes. En Milán consiguió la dirección de Aldric, un luthier parisino que en aquel entonces estaba muy en auge. Se le presentó diciéndole si quería adquirir violines Cremoneses. Su aspecto de bagabundo hizo que Aldric se malfiara y pensó que quería engañarle. Tarisio le mostró un precioso ejemplar de Nicolò Amati. Seguidamente un Maggini, un Rugeri, un Storioni y dos Grancino. Aldric le ofreció una cantidad irrisoria que luego dobló.

Tarisio quedó desilusionado por el resultado de su negocio, pues la calidad merecía otra recompensa. Pensó que era por culpa de su aspecto bohemio y que esto no hubiera ocurrido de haberse presentado en carroza y bien vestido. Regresó a Italia con la suma conseguida en el taller de Aldric. Con ese dinero compró más instrumentos y al cabo de dos meses visitaba de nuevo París. Esta vez su aspecto era diferente: vistió a la moda y alquiló una carroza. Hizo la ronda de los luthiers más notables: Vuillaume, Chanot, Gand y Thibout, que compitieron entre ellos con ofertas cada vez más altas.

Su intuición y genio hicieron que siempre conservara para sí mismo las mejores obras maestras. Durante 20 años hizo rogar de rodillas a Vuillaume y a Gand con una historia fantástica: “poseo un Stradivari intacto que nunca ha sido tocado. Quizá el año que viene lo traiga para que podáis admirarlo!”.A lo que Vuillaume respondió: “parece el Mesías de los Hebreos!”(este violín de Stradivari es el que más tarde se le denominó “El Mesias“, en alusión a esta anécdota, construido en 1716). De esta forma pasó Tarisio durante 30 años. Viajó cada año a Francia siempre cargado con sus tesoros, de forma que se calcula que llevó un total de más de 1.000 instrumentos.

Cuando estaba en París o Londres trataba sus asuntos viviendo al mismo nivel que sus clientes, pero cuando regresaba a Milán volvía a su taller de miseria sin ver a nadie, cerrando totalmente las puertas con cadenas y aldabas para que sus vecinos no supieran que ocurría allí dentro. Un día fue visto al entrar a su domicilio pero nadie le vió salir durante muchos días. Fue entonces cuando los vecino alertaron las autoridades para que actuaran. Encontraron a Tarisio muerto, sentado en un sofá y abrazado a dos violines. La habitación estaba tan repleta que no se podía dar un paso sin tropezar o pisotear algún instrumento, las paredes llenas de violins colgados y estuches por todas partes, violoncelos y contrabajos apelotonados...

Las indagaciones posteriores a su muerte demostraron que en esta verdadera “cámara del tesoro” se encontraban media docena de violines de Stradivari y otras tantos violas y violoncelos, un contrabajo de Gasparo da Saló y más de cien instrumentos de los grandes maestros Cremoneses. Las autoridades obviaron los instrumentos y se concentraron en dinero o joyas. Dentro de un colchón hallaron monedas, billetes y una relevante suma de monedas de oro.

Esta historia que parece un guión de película parece ser más que cierta y de la cual hay documentos, cartas y datos comprobados.

Muchas personas, sin ni siquera conocer la existencia ni la vida de Tarisio, tienen un espíritu inquieto y también tienen la avidez o bien de coleccionar muchos instrumentos, o bien de encontrar un instrumento Italiano del siglo XVIII perdido u olvidado, fuera de los circuitos comerciales habituales, que pueda ser adquirido por un precio irrisorio.

Hay que tener en cuenta que esta historia ocurrió hace 200 años y desde entonces se han catalogado, fotografiado y hecho el seguimiento de cientos y miles de grandes instrumentos hechos por los mejores maestros, por lo que el porcentaje de “posibles instrumentos perdidos” es extraordinariamente bajo, prácticamente nulo.

Durante los siglos XIX y XX muchos trafricantes sin escrúpulos se han aprovechado de coleccionistas sin conocimientos suficientes, para venderles instrumentos envejecidos o manipulados, y así obtener sumas de dinero fáciles.

Hoy en dia existen verdaderas colecciones de instrumentos extraordinarios, pero que han sido hechas a base de comprar a luthieres o subhastas a precios de mercado. Difícilmente se repite la historia de Tarisio. Las colecciones hechas a base de comprar a los traficantes y vendedores ambulantes, que periódicamente recorren España ofreciendo instrumentos ruinosos con etiquetas de grandes luthiers fotocopiadas, suelen ser bombas de relojería que explotan cuando uno menos se lo espera.

El “espíritu “ de Tarisio que muchos llevan dentro – buscar el instrumento perdido o encontrar la ganga de su vida - provoca que muchas veces se caiga en la tentación de hacer la compra equivocada en el lugar equivocado. Las compras realizadas sin las condiciones óptimas (garantía, factura del establecimiento o taller, certificado) han provocado más de un disgusto que difícilmente tiene remedio.

play, spiel, jouer, tocar...

En anglès, alemany i en francès es fa servir la mateixa paraula per tocar un instrument (PLAY / SPIEL / JOUER) que per jugar a un joc (PLAY / SPIEL / JOUER).

Es que s'ho passen millor que nosaltres, que "toquem" els instruments (TOUCH / BETASTEN / TOUCHER) en lloc de jugar-hi?

En fi, si teniu ganes de jugar i tocar un instrument alhora, com ho farien en anglès, alemany o francès, podeu entrar a la següent pàgina web i gaudir-ne una estona. Us aviso, és molt viciós !!

Ara, que no el podreu "tocar" físicament, com ho fariem (en català), si el tinguessim a les mans...

Sort i endavant amb els vostres coneixements musicals .... i traça informàtica !!

A JUGAR !! ........ http://philharmoniker.web-feedback.de/indexde.asp

A veure quant punts treieu i compte amb les rascades !!!

VISTES AL MAR: PROGRAMA DE CATALUNYA MÚSICA - ENTREVISTA AMB JORDI PINTO, DE CASA PARRAMON I GUILLEM GECUBI, LUTHIERS DE BARCELONA.

El divendres dia 7 de març es va emetre per Catalunya Música el programa "Vistes al Mar", presentat per Xavier Chavarria, sobre l'estat de la lutheria a Catalunya. El programa es va emetre arrel de la publicació del llibre del centenari de la Casa Parramon. La taula rodona es va fer amb Jordi Pinto i Guillem Gecubi.

Podeu sentir el programa sencer al següent link:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=230585

BLOG DE NIT: PROGRAMA DE CATALUNYA MÚSICA - PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DEL CENTENARI DE LA CASA PARRAMON

El dia 15 de febrer Catalunya Música va anunciar la publicació del llibre del centenari de la Casa Parramon, en el programa Blog de Nit, presentat per Pere Andreu Jariod.
Podeu escoltar la notícia sencera al següent link:

http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=221494

i una petita entrevista amb Jordi Pinto, autor del llibre i responsable del taller de lutheria més antic d'Espanya, fundat el 1897.

luthier o lutier?

Al suplement de cultura del diari Avui del dia 29 de novembre del 2007, va sortir un article signat per Màrius Serra (http://media.avui.cat/pdf/07/1129/071129sup_a006.pdf ) en el que anunciava la recent incorporació al DIEC de la paraula lutier, sense la lletra h intercalada. (i l'eliminació de la mateixa paraula amb la lletra h intercalada) . La veritat és que em va sorpendre que una colla d'experts prenguessin aquesta determinació sense consultar els luthiers de debó. Saben ells què fem servir? He estat mirant entre els professionals del sector a Catalunya i tots fem servir la paraula amb la h. Evidentment vaig escriure de seguida a en Màrius Serra i ens varem creuar una parell d'emails per banda, i la cosa va anar així:

Luthier:

"El motiu principal del meu e mail és que ahir vaig llegir, com cada dijous, el suplement de cultura de l'Avui. Vaig topar amb el titular d'un article que em va sonar gairebé familiar: "lutier?" Un cop llegit l'article vaig pensar que potser m'havia perdut alguna cosa, apart d'una "h". Ja fa bastants anys, concretament a la primavera del 1996, varem ser consultats pel centre de terminología Termcat i hi vàrem colaborar activament per tal d'arribar a alguna conclusió en referència al nom del nostre ofici. Us adjunto uns arxius en pdf que en fan referència. La questió actual és, si el mot del titular que vaig llegir ahir , lutier sense la h, és motiu d'alguna novetat terminològica de la qual no me n'hagi assabentat.
Li agrairé me n'informi de si el mot ha sofert algun canvi de nomenclatura o simplement saber quin criteri ha fet servir per escriure-ho d'aquesta manera. Els de l'ofici seguim fent servir la paraula amb h inclosa. Quedo molt agrait per la seva atenció i espero rebre la seva resposta per aclarir aquest dubte."

Marius Serra:

"Pel que fa a la qüestió "luthier", justament el que ha suscitat el meu article és la nova grafia adoptada per l'Institut d'Estudis Catalans en la segona edició del DIEC, que va sortir fa uns mesos, el darrer sant Jordi. En aquesta edició s'ha adaptat la grafia i han eliminat la hac. Ara només hi surt "lutier". És el mateix procés que han seguit amb altres manlleus lingüístics, tant d'antics (ral·li, rugbi, futbol) com de més moderns (pírcing, xip, discjòquei...) No sé pas què us semblarà als que n'exerciu, però l'adaptació sembla una tendència natural de totes les llengües, la qual cosa no deixa de crear monstres tan notables com el "güisqui" castellà que propugna la RAE, davant l'absoluta indiferència d'escriptors, parlants i usuaris del destil·lat..."

Luthier:

"Moltes gràcies per la resposta tant ràpida. La veritat és que és normal que les llengües evolucionin, i malament aniríem si no ho fessin. Però el que m'extranya de tot plegat és que de manera diguem-ne presuntament unilateral, els experts lingüistes arribin a aquesta conclusió al marge dels que fem servir la paraula luthier cada dia. He estat mirant entre els sis o set professionals del sector més capdavanters i/o representatius i tots fem servir la paraula amb la hac, pel que se'm fa extrany pensar qui la fa servir sense. Aquestes coses fan que pensis que sempre hi ha gent que són més papistes que el papa, o bé que no tenen prou feina i se la busquin, encara que les seves intencions no siguin aquestes. Són coses que no s'entenen, com el cas del Güisqui, que algú es va quedar ben descansat potser pensant que havia contribuït a castellanitzar-ho una mica més tot plegat... No sé. No es tracta de ser tossut o fer les coses perquè si, però, en fi, com que som animals de costums seguirem amb la hac, no canviarem ara tots els nostre impresos, llibres, pàgines web, anagrames, sobres, targes, llibreseditats, tríptics, factures, etc."

Màrius Serra:

"Tens tota la raó. Tot sovint els gramàtics pretenen legislar la realitat tot adaptant-la als seus desigs, i això provoca rebuig. Jo de tu, i no és conya, en faria una carta al director exposant això mateix que m'expliques. Solen ser molt més sensibles als dossiers de premsa que no pas als arguments."