EL BLOG DE LA CASA PARRAMON - LUTHIERS DES DEL 1897

TENIU ALGÚN DUBTE ?

ENS VOLEU FER ALGUNA PREGUNTA?

VOLEU QUE PARLEM D'ALGÚN TEMA EN CONCRET?

APROFITEU AQUEST CANAL DE COMUNICACIÓ I NO DUBTEU A DEMANAR-NOS-HO A:

luthier@casaparramon.com




dimecres, 29 de juliol del 2009

6ª mostra de luthiers - Cervera, juliol 2009


Jordi Termens al stand de Casa Parramon

Com cada any, el Conservatori de Música de Cervera ha celebrat el seu curs d'estiu, enguany en la seva XXVIII edició.

Per 6è any consecutiu també s'ha celebrat la mostra de luthiers, al primer pis de la Universitat i davant de les aules del curs. Com sempre ha estat una jornada entranyable de convivència i retrobament entre luthiers, músics, professors i families que acudeixen a aquest esdeveniment.



Guillem Gecubi i Xavier Balcells

Tant l'Estefania com en Xavier Balcells ens han acollit magnificament amb una organització impecable i un tracte exquisit. No és d'extranyar que molts músics repeteixin any rera any, ja que tota la ciutat s'hi aboca per a que aquest esdeveniment funcioni de manera perfecte. També Mossèn Narcís Saladrigues que està per tot arreu ho vetlla magnífica i discretament està pendent que no ens manqui res.



Un músic assitent al curs provant instruments

Enguany hi erem representants la Casa Parramon, aportant violins ,violes i dos violoncels nous i antics, així com arquets, fets per luthiers tant catalans com internacionals.


violí de Guillem Gecubi en procés de construcció


En Guillem Gecubi amb un violí i una viola acabats i vernissats i sobretot un violí encara a mig fer que promet ser una autèntica obra d'art, amb una fusta molt selecta i espectacular.

En Lluis Clapers també ha portat instruments tant nous com antics, així com Xavier Vidal i Vicent Sunyer.

En Gerard Diaz ha portat més arcs que mai, cada vegada més ben aconseguits i evolucionant estilísticament a velocitat vertiginosa. A destacar com a novetat un arc de contrabaix elegantíssim, fet amb la noueta del sistema francès.

L'Anna Andreu ha presentat diversos violins i violes,dels que cal remarcar una nova viola, model Amati amb un vernís antiguitzat molt transparent i molt ben aplicat, que ja és marca de la casa.



Guillem Gecubi i Paul Cortese


Pel que fa al professorat i després d'uns quants anys d'absència aquest any ha tornat com a professor de viola en Paul Cortese, amb el qual ens uneix una entranyable amistat.



Un futur violinista, en Francesc Lluís i Salvadó, gaudint dels instruments

No cal dir que tots plegats gaudim d'aquesta trobada i d'aquest curs, en la qual retrobem músics i amics d'edicions anteriors, que esperem també retrobar l'any que vé.

dissabte, 6 de juny del 2009

NOUS ARQUETS OTTO DE FIBRA DE VIDRE




Ja tenim tota la gamma complerta d'arcs OTTO fets en fibra de vidre, pensats per als estudiants que necessiten un arc més resitent que els de fusta que venen d'origen amb els equips fets.

Surten a menys de la meitat de preu que els de fibra de carbó, i son una solució molt econòmica i fiable.

La noueta és de banús, molt ben acabada i polida, i són elegants i ben fets.

Al ser fets en fibre de vidre, tenen la ventatja DE que NO ES TORÇEN !!!!

tenim les següents mides:

violí: 4/4, ...................................................................... 50 euros
violíns petits : 3/4, 1/2, 1/4 i 1/8.............................. 45 euros
viola: totes les mides................................................... 50 euros
cello: 4/4,........................................................................80 euros
cellos petits: 3/4, 1/2 i 1/4..........................................75 euros

i només són lleugerament més cars que els de fusta senzills.

us convidem a que els proveu i ho feu saber als vostres alumnes més "moguts" !!!

dissabte, 9 de maig del 2009

Enric Granados: El rossinyol abatut




John W. Milton, nascut a Minnesota i llicenciat en lletres a la Universitat de Princeton, va viatjar vàries vegades per Espanya, on va aprender a tocar la guitarra. Va quedar fascinat per la música de Granados i d'altres compositors catalans. La curiositat per saber-ne més, el va portar a investigar la vida d'aquest isnigne compositor lleidetà, i el resultat és un llibre magífic i imprescindible per a compendre aquells fascinants anys de finals del XIX i principis del XX.

Una època en la que bullien les idees, la creativitat, la passió i el neguit d'una sèries d'artistes que han passat a la història, no solament de la nostra terra si no com a catalans universals, junt amb altres genis internacionals:

Granados, Albeniz, Falla, Morera, Casals, Kreisler, Carusso, Crickboom, Conxita Badia, Maria Barrientos, Fernández, Arbós, Bretón, Sarasate, Malats, Ricard Vinyes, Vives, Pedrell..., els mecenes que els varem promoure i recolzar, com el Doctor Andreu, Eduardo Conde, la familia Godó, el Dr. August Pi Sunyer..., i altres personatges i artistes que, en un segon pla acaben d'ilustrar aquella època irrepetible: Frank Marshall, la familia Nin-Culmell, un jove Picasso que acaba de marxar a Paris, Santiago Rusinyol, Ramon Casas, Utrillo, Debussy, Faure, Dukas, D'Indy i un llarg etcètera.



Granados se'ns presenta com un romàntic incurable i apassionat, amb la obsessió de fer conèixer la seva obra, lluitant a tothora en contra de les adversitats i les dificultats per divulgar-la.

Aquest llibre ens descobreix la seva vida més personal i íntima, la vida artística i social i el seu cercle d'amistats, especialment amb Albeniz , Malats i Casals.

Es un magnífic i evocador retrat d'una època fascinant, un fragment de la nostra història que ens recorda l'altíssim nivell artístic assolit i que les guerres s'ha encarregat de destruïr i malmetre, trencant amb una tradició que semblava imparable i ara ens sembla irrepetible.

Enhorabona OSJC !!!



En Xavier Balcells, de Cervera, com sempre atent a tot, em fa arribar el nou butlletí que acaba d'aparèixer recentment de l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida.

Aquesta orquestra jove - fa uns 5 anys que va començar a caminar - ha fet molta feina amb poc temps, i tenen una programació molt estable i itinerant per tot Catalunya, amb gent jove, molt ben preparada i entusiasta.

La notícia és que acaben d'estrenar butlletí propi, on hi podem trobar l'agenda de concerts, entrevistes, notícies, passatemps musicals i efemèrides.

Per a més notícies o fer-se amic de l'orquestra podeu entrar a





per molts anys !!!




divendres, 24 d’abril del 2009

reportatge al TIME OUT BARCELONA




Ahir, dia de Sant Jordi, va sortir com cada dijous un nou número de la revista TIME OUT BARCELONA. Cap al final de la revista, a la pàgina 93, hi ha un article signat per la periodista Maria Gorgues que va fer recentment a casa nostra. Com que no es pot consultar per la web us adjuntem les imatges:















dimarts, 10 de març del 2009

banc internacional de dades d'instruments robats


La prestigiosa revista The Strad està posant en marxa una nova secció de la seva web (http://www.thestrad.com/) on farà constar les dades dels instruments robats que se'ls vagin notificant, mitjançant el següent formulari:


de manera que podrà ser consultat per tothom i des de qualsevol lloc, fent més fàcil el poder localitzar els instruments robats encara que hagin estat portats ràpidament a altres ciutats i païssos. Aquesta iniciativa pot arribar a donar un gran servei als músics que hagin sigut víctimes d'un robatori.

El llistat es penjarà a la xarxa a partir del maig i s'anirà actualitzant cada mes.


Èxit mundial d' "el violí d'Auschwitz"




La novela de Maria Àngels Anglada "el violí D'Auschwitz" que ja porta més de 100.000 exemplars venuts en català en incomptables edicions, està a punt de ser editat en francès per l'editorial Stock, i s'està preparant una altra edició en alemany amb unes expectatives de venda de 20.000 exemplars en tapa dura i 50.000 en rústega. A sumar a altres llengües traduides com el castellà, l'italià, l'anglès...

En qualsevol de les edicions que tingueu, veureu que el llibre vé dedicat, a la primera pàgina, "a Ramon Pinto Comas, Luthier".

Maria Àngels Anglada, minuciosa i precisa com era, es va estar documentant prèviament i va fer nombroses visites a la Casa Parramon, tenint diverses entevistes amb en Ramon Pinto, autor del "Manual del Luthier" (http://einafustalletrainota.blogspot.com/2008/04/manual-del-luthier-molt-ms-que-un-mtode.html) a fi de familiaritzar-se no només amb el lèxic dels luthiers si no també amb les diferents tècniques i parts del procés de construció d'un violí.

El latir de la Tierra: el "making of"




L'equip de reporters de TV2 que varen estar filmant el programa "el latir de la tierra", (http://einafustalletrainota.blogspot.com/2009/02/el-latir-de-la-tierra.html) tenen un BLOG on hi posen diverses entrades, la majoria en referència als programes emesos.

Avui han penjat un petit video que és com un "making of" del programa que varen grabar parcialment a casa nostra.

Ens varen donar instruccions de parlar de qualsevol cosa, ja que després ells farien el muntatge posterioment, tot fent com si es tractés d'una visita espontània i casual.

Francament ens ho vàrem passar molt bé i ens va costar molt aguantar el riure...

El podeu veure aquí ...





... i també el podeu veure directament al següent blog de TV2:

http://blogs.rtve.es/escarabajoverde

No us el perdeu !!!!

dilluns, 23 de febrer del 2009

"El latir de la Tierra"



El programa de TV2 El escarabajo verde, emès aquest diumenge 22 de febrer 2009, ha dedicat el seu darrer capítol a la música i a la producció de sons: el latir de la tierra.




Hi hem pogut col.laborar una colla d'amics i experts en la matèria, com el mestre Chacón de Málaga, el músic i musicòleg Ramón Andrés i uns quants luthiers del nostre propi taller. A més també hi col.laboren en Cesc Sans i n'Artur Blasco, cadascú en el seu terreny.




Ho podeu visualitzar a:




Està realitzat amb moltíssima sensibilitat, i ens ha deixat imatges i moments molt entranyables, alhora que d'una magnífica i elegant plasticitat.



esperem que us agradi !!

dissabte, 14 de febrer del 2009

ITV - ( inspecció tècnica de violins)


Pel que veiem bastant sovint al nostre taller encara costa molt mentalitzar-se de que tot el que es fa servir té un desgast. En el cas dels instruments de corda, com més hores estudiem, més desgast tenen les diferents peces de l'instrument i de l'arc.

Les que hi estan més sotmeses són:

- les cordes: desgast per fregament i pressió de la mà esquerra sobre el batidor i pel fregament de l'arc a la part que hi ha entre el pont i el batidor.

- el batidor: després d'uns quants mesos d'estudi 'sarriben a erosionar pel fregament de les cordes i per la digitació repetida de les escales i posicións que fem amb l mà esquerra.

- les clavilles: pel frec amb el cap de violí.

- les cerdes de l'arc: tenen un desgast semblant al dibuix dels pneumàtics d'un cotxe sobre l'asfalt. Al cap de moltes hores d'estudi, les cerdes perden adherència i mordent. Com que la resina ja no s'hi agafa, tenim la tendència de posar-n'hi més, amb el que acosnseguim empastifar el vernis de la tapa amb pols de resina.

per tant:

- canviem les cordes tant sovint com calgui: encara que no es trenquin, es van ensordint i l'instrument perd rendiment.

- canviem les cerdes un o dos cops l'any.

No cregueu que és una exageració: ho diem des del punt de vista de veure que molts músics inverteixen una quantitat important de diners en obtenir un bon instrument i en canvi, per manca de renovació d'aquestes peces, l'instrument rendeix com un que hagués costat un 30 o un 40% menys de valor.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Presente y futuro de la luthería: retorno al origen

Publicat a la revista DOCE NOTAS el febrer 2009 http://www.docenotas.es/dn_detalle.asp?dc_art_id=214




El arquitecto romano Vitrubio (siglo I a. de C.) escribió un tratado titulado Los diez libros de la Arquitectura, en el cual establecía tres características que debían reunir una obra arquitectónica: firmitas (solidez o estructura), utilitas (utilidad o funcionalidad) y venustas (belleza o estética). Podemos extrapolar perfectamente estos tres elementos aplicándolos en el campo de la luthería.
La sabia y correcta proporción de estos elementos determina también si a un violín lo podemos llegar a considerar más que un mero instrumento de música y acceder a la categoría de obra de arte, o nos resulta más o menos atractivo según nuestros ideales y cánones propios de belleza. A estos tres elementos se les podría añadir otro de fundamental: la creación.

De Architectura




Leído, copiado y citado y, en algunas ocasiones, también ilustrado durante la Edad Media, no será hasta el siglo XV, en el contexto de las nuevas interpretaciones del Humanismo, cuando los textos de Vitrubio sean estudiados desde una perspectiva diferente. El Renacimiento, en su retorno al Clasicismo antiguo de Grecia y Roma, toma al hombre como medida de todas las cosas. En la Arquitectura, Palladio (1508 – 1580) nos legó maravillosos ejemplos de belleza, buen gusto y proporción. En cuanto al dibujo y la pintura -entre muchas otras artes- Leonardo da Vinci (1452 – 1519) observó la naturaleza de las cosas y también estudió las proporciones del cuerpo humano: precisamente su dibujo conocido como el “hombre de Vitrubio” es hoy día un icono que representa la proporción humana como centro de referencia y medida.
De Luthería



No tenemos mucha información documental previa a Antonio Stradivari, pero seguramente recogió el relevo que le fue legado de la familia Amati, concretamente de Nicolò, que supo mantener la tradición que empezó el primero de la familia, Andrea Amati (1511-1580) el que hoy día consideramos el primero de todos los luthieres sin ningún género de dudas.
Hay un antes y un después de Andrea.Antonio Stradivari es conocido como un luthier riguroso, con una sólida formación y una longeva trayectoria profesional impecable. Antes de trabajar en la luthería, Antonio Stradivari fue un gran dibujante y diseñador, como se puede apreciar en sus instrumentos con incrustaciones de bellos motivos ornamentales. Por lo tanto, no debería extrañarnos su método de trabajo basado en el perfeccionamiento de las proporciones, la realización de plantillas y moldes razonados y perfectamente calculados. Es el canon de belleza, simetría y perfección.
No debe ser casual, por lo tanto, que Andrea Amati realizara instrumentos tan bien proporcionados, pues seguramente el ambiente de la época y las tendencias clasicistas le influenciaron al igual que los dos genios anteriormente citados, Palladio y Da Vinci, y a muchos otros también.

Firmitas, utilitas, venustas


Tal como bien nos dice Vitrubio, también un violín debe cumplir con estos tres principios de forma rigurosa, aunque quizá actualmente se da más importancia a la belleza estética. Muchas de las simplezas atribuídas al misterio del sonido de los Stradivari provienen de intereses ocultos y de protagonismos mal entendidos por parte de quienes lo propagan. Precisamente el mérito, gloria y genio de Stradivari proviene del impresionante equilibrio entre los tres principios, todos llevados a cabo hasta las últimas consecuencias. La construcción y diseño fueron rigurosos y la prueba ya la aportó con el diseño de los violines con incrustaciones de su primer período. Con ellos su impacto entre los músicos de la época fue fulminante, dejando a su competencia muy atrás en la carrera por llegar a ser el mejor de entre los mejores. Su rigor le permitió mejorar a lo largo de su trayectoria profesional de forma que el denominado “período de oro”, de 1700 a 1737, cuando construyó los instrumentos más apreciados en cuanto a diseño y sonido, fueron los últimos de su existencia.

El trazado y diseño de las bóvedas en los instrumentos de Stradivari son de una perfección muy calculada, fruto de estudios que una vez materializados y puestos en práctica confirman el porqué de su fama ente la elite de la luthería. El cálculo de los gruesos más adecuados en cada zona de las tapas, fondos y aros junto con el saber escoger la madera adecuada nos permite gozar del sonido característico de estos instrumentos 300 años después de su construcción.

El Museo Stradivariano de Cremona





En él se exponen, ente muchas otras cosas, dos largas series de vitrinas que contienen planos, plantillas, moldes y algunas herramientas que, de forma poco o mucho evolucionada, sentaron las bases de muchas de las herramientas actuales. Algunos estudios señalan que en el taller de Stradivari se crearon muchas de ellas y que en aquel entonces eran lo que hoy llamaríamos tecnología punta, para trabajar con la máxima precisión y exigencia.

Expertos en luthería que han podido estudiar y examinar instrumentos de Stradivari, Guarneri y Amati han podido observar, a lo largo de muchos años, algunas marcas que, quizá en algún instrumento no resulten significativas, pero la misma marca, en el mismo sitio, en varios instrumentos, dan en qué pensar. Un ojo inexperto no se percata, pero varios luthieres estudiosos en la materia han podido constatar que las mencionadas marcas son antiguas trazas de herramientas, marcas de compases o puntos de referencia. Al relacionarlas con algunas herramientas de la época nos dan la certeza de que se trata de herramientas como las que se pueden contemplar en el Museo Stradivariano y que nos confirman que nada se dejaba a la improvisación.

Es después de una atenta visita entre esas cuatro paredes que se puede entender y apreciar perfectamente el genio y precisión de Stradivari: todo calculado, preparado, nada quedaba al azar.
Nada es casual



Vitrubio, Palladio, Da Vinci, Stradivari..., todos estos grandes genios anteriormente citados tienen en común una visión amplia, una formación sólida y completa, unos maestros que supieron transmitir sus mejores enseñanzas y sacar de sus alumnos lo mejor que llevan dentro, tenían una visión panorámica y profunda, superior a sus coetáneos.
Ellos fueron verdaderos creadores, sentaron bases, inspiraron a cientos y miles de seguidores y admiradores, se hicieron copias de sus realizaciones, consiguieron lo más difícil. Hoy día, cualquier estudiante de arquitectura, incluso arquitectos reputados, siguen admirando y estudiando los textos que hace 20 siglos nos legó Vitrubio. Las villas y palacios de Palladio son meta de auténticas peregrinaciones para admirar su proporción y estética. Ricardo Bofill, uno de nuestros arquitectos de mayor proyección internacional, todavía en activo, tiene una fortísima influencia clasicista en sus construcciones, aunando tradición y modernidad. De Leonardo Da Vinci podemos admirar múltiples disciplinas que hoy día son fuente de inspiración y admiración a partes iguales: desde su sfumato en la Gioconda con su enigmática sonrisa hasta el diseño de lo que se puede considerar la primera bicicleta o la primera ala delta, tras el sueño de todo hombre de tener alas y volar.
El dominio del medio y de los materiales es básico, así como el de las herramientas para trabajarlos. El criterio para escoger el material más adecuado de entre todos, cómo preparar las herramientas, pero sobre todo insistir en la preparación del trabajo: dibujo, cálculo, medida, todo está previamente dentro de la cabeza del artista, nada es azar.
Creación o recreación
Estas obras de arte han llegado a ser verdaderos iconos entre nosotros, llegando incluso a la parodia y a lo grotesco: pensemos por un momento cuántos carteles y camisetas se habrán impreso con el dibujo de “el hombre de Vitrubio”, de Leonardo o de la mismísima Gioconda. En cuanto a Stradivari, cientos de miles de violines salidos de los talleres de Mirecourt, Markneukirchen y hoy día en China, han sido realizados a copia de sus instrumentos. Hasta el mismísimo Jean Baptiste Vuillaume, todo un artista y genio por sí mismo, realizó espléndidas copias basadas en Stradivari.

La lutheria clásica llegó a su cenit entre 1700 y 1750. Posteriormente llegó el declive progresivo tras la muerte de los grandes maestros, tanto cremoneses como del resto de Italia: Stradivari, Guarneri Amati, Ruggeri Guadagnini, Montagnana, etc. Durante el siglo XIX, aunque también hubo grandes luthieres, estos fueron a remolque de los genios anteriores. Se primó más la cantidad y la inmediatez que la calidad, con lo que se perdió la tradición del saber hacer, tanto en los barnices como en el diseño propio. En este siglo, la producción viene marcada por las copias de los grandes maestros del XVIII. Esto ocasionó que se dejara de crear y diseñar para pasar a copiar e imitar.

Un nuevo renacimiento o el regreso al origen


En pleno siglo XXI hay una nueva corriente dentro de la lutheria que persigue el retorno al origen, es decir, dejar de copiar un modelo ya hecho, dejar de comprar los planos que se comercializan indicando los gruesos a aplicar y suministran los dibujos ya hechos de las plantillas y moldes. Se pretende motivar la creación e intentar aportar algo más a lo realizado durante 300 años.
A raíz de este replanteamiento han aparecido algunos libros muy interesantes que ayudan a entender la idea, además de dar pautas para realizar el propio diseño: el Traité de lutherie de François Denis y Le violon et le nombre d’or, de Eric Brook y André Degrotte. En ambos libros se realiza un estudio de la geometría de los antiguos maestros italianos del XVII y XVIII como punto de partida de la creación del diseño del propio modelo actual. El punto de llegada, y ahí está lo más difícil, es lograr evolucionar el modelo de violín que se ha ido copiando e imitando desde hace 300 años para, no sólo aportar algo nuevo, sino mejorar el rendimiento sonoro y cualitativo. Por el momento no se ha realizado ningún hallazgo significativo, pero es una señal muy evidente el que, no uno, sino cada vez más luthieres consideren que llegó la hora de dejar de copiar e imitar y que ahora es el momento de volver a pasar a crear e innovar.

El espíritu del Renacimiento fijó sus cánones en los antiguos clásicos, considerando que desde entonces algo se había perdido por el camino. Con este punto de partida, los artistas de esa época nos legaron obras maestras en todos los campos del arte que aún hoy día admiramos y copiamos hasta la saciedad. El tiempo nos dirá si este grupo actual de luthieres, fijándose en el espíritu y filosofía del Renacimiento -y el nacimiento de la luthería del siglo XVIII como referente a retomar- logran dar un paso de gigante en la evolución de este apasionante arte.

Jordi Pinto
CASA PARRAMON
luthiers des de 1897


El Maestro luthier Carlos Arcieri imparte un curso de restauración en Barcelona



Publicat a la revista DOCE NOTAS el desembre 2008 (http://www.docenotas.es/dn_detalle.asp?dc_art_id=193)

El Maestro luthier Carlos Arcieri ha impartido un curso de alta restauración en Barcelona bajo los auspicios de la AELAP (Asociación Española de Luthieres y Arqueteros Profesionales). Si se pudiera elegir de entre una larga lista de luthieres para impartir el mencionado curso no se podría haber elegido a otra persona más adecuada que el mismo.


El personaje
Formado en la mítica casa Wurlitzer de Nueva York, Carlos Arcieri llegó a dicha ciudad a finales de la década de los 60, trabajando y formándose como gran restaurador bajo la directa supervisión del no menos mítico Fernando F. Sacconi. El hijo de Sacconi se dedicó a la ingeniería y no quiso saber nada de la luthería. Por este motivo el maestro Sacconi puso todo su empeño en transmitir sus conocimientos en Carlos Arcieri, su “hijo adoptivo” y alumno aventajado. Sacconi estaba tan orgulloso de él que iba mostrando sus restauraciones a todos los clientes, tan satisfecho de su alumno como si las hubiera hecho él mismo, dado su grado de exigencia y precisión. Pronto su reputación y cualificación subió como la espuma. Se estableció por su cuenta en un céntrico taller de Manhattan, donde sigue trabajando para sus clientes más fieles, dedicándose a instrumentos de gran nivel como Stradivari, Guarneri, Guadagnini, Vuillaume, Ruggeri o Amati.

Viajando y compartiendo
Aparte de su propio taller de Manhattan, sus actividades se reparten por todo el mundo: trabaja periódicamente dos o tres veces al año en un taller que mantiene en su Barranquilla natal (Colombia) e imparte cursos en Estados Unidos –Universidad de Oberlin, en Ohio- y Europa, siendo en Italia –Biella- donde centra más su actividad, también con periodicidad anual.

Con más de 40 años de experiencia, Carlos Arcieri es un incansable investigador y convencido docente. Siente una verdadera pasión por la enseñanza y comparte abiertamente sus vastos conocimientos con sus alumnos, con el mismo cariño y dedicación que recibió de su Maestro Sacconi.

El curso
Dada su amistad personal con Francisco González y Jordi Pinto, dos de los miembros de la AELAP, el curso se ha podido celebrar de forma muy satisfactoria en el taller de la Casa Parramón en Barcelona, con un perfecto ambiente de trabajo y de cordial amistad.
Este curso forma parte del programa de formación profesional continua para luthieres, que tan buenos réditos está aportando a sus miembros de la Asociación. Los profesionales que los imparten son siempre rigurosamente seleccionados dentro de cada especialidad y con un alto grado de experiencia laboral.

Durante los días que ha durado el curso, una intensa semana trabajando mañana y tarde, se han podido estudiar y practicar diversas técnicas bajo la directa supervisión y guía de Carlos Arcieri: restauración y limpieza de grietas en la madera, restauración de bordes de la tapa o del fondo, limpieza de barniz con productos adecuados, restauración y retoque de barniz después de una restauración, el montaje más adecuado para cada instrumento y reglajes de sonido.

Los resultados
Carlos Arcieri es un perfeccionista y no se ha cansado de repetirnos cómo lograr mejores resultados, siempre con el mayor respeto para la originalidad del instrumento, con delicadeza y dedicación.

Ahora es nuestro turno de ir practicando día a día las enseñanzas recibidas, e integrarlas en los quehaceres cotidianos, para que nuestros trabajos con los instrumentos de los músicos estén mejor terminados y presentados de la mejor forma posible. Si hemos trabajado en una restauración de un instrumento nuevo debemos pasarlo a la generación siguiente de músicos lo más intacto posible, y si se trata de un instrumento antiguo, debemos repararlo de forma que no se vea el accidente o daño y todavía menos nuestra intervención.

dimecres, 21 de gener del 2009

BERNAT POMAR, gran entre els grans


A Palma de Mallorca tenen la gran fortuna de comptar amb un dels millors pedagogs i compositors de les nostres Terres: el violinista Bernat Pomar.

Ha format a molts joves músics que ara ja són professionals, o com en el cas d'en Gabriel Fullana, estan estudiant a Estats Units a un altíssim nivell.

La seva activitat a les Illes és febril: a més de les esmentades activitats, dirigeix un curs al mes d'abril i maig al Santuari de Lluc que reuneix a dotzenes d'estudiants de totes les terres de parla Catalana.

L'any 2005, ens va soprendre a tots amb l'acurada edició de "Suite de danses de Mallorca" un CD amb composicions pròpies inspirades en melodies i paisatges de les Illes. Treballador molt rigorós, va anar i venir de Palma a Barcelona un munt de vegades per tal de poder assajar amb l'orquestra de Cambra del Liceu, que finalment varen ser qui gravaren el disc. La solista es Al.la Voronkova i està dirigit per Gerassim Voronkov.

Els arranjaments, també del mateix Bernat Pomar, són d'una finesa exquisida.

Si mai heu estat a les Illes i sentiu el disc, recordareu la música i el paisatge lligats per sempre més.