LES CLAVILLES

Una de les fites més bàsiques i elementals de qualsevol músic és que sigui capaç d’aconseguir una afinació correcta i mantenir-la. Per això és tant important tenir les clavilles sempre molt ben ajustades. La clavilla segona al violí i la primera a la viola i violoncel son les més subjectes al desgast ja que són les que corresponen a la nota LA, que fem servir de referència per afinar la resta de cordes.

Les clavilles normalment tendeixen a desajustar-se simplement fent-les servir, ja que el fregament de la fusta de la clavilla amb la del cap del violí és molt agressiu i gairebé constant.
En cas de problemes amb les clavilles el millor és acudir al teu luthier de confiança, ja que té eines específiques per corregir la conicitat i fer els forats del cap perfectament rodons i aconseguir el màxim contacte.

A continuació trobareu els factors més importants a tenir en compte per tenir l’instrument sempre a punt i no tenir problemes:

1r ) Clavilles ben ajustades. Una clavilla ha d’estar perfectament adaptada al cap de l’instrument, amb una conicitat determinada, i ha de girar de forma homogènia i progressiva.
Si la clavilla va excessivament forta ens és molt difícil pujar l’afinació progressivament i la clavilla gira donant petits salts, bruscament. Un cop ens hem acostat a l’afinació desitjada i girem una mica més per deixar-la al seu punt exacte és molt fàcil que amb aquestes condicions passem directament d’estar unes cromes per sota del to desitjat a unes cromes per sobre, debut a aquesta falta de sensibilitat i mal ajustat que hem dit anteriorment.

Aquest és un motiu de trencar cordes molt habitual ja que les cromes de més que apliquem a la corda fa que tingui més tensió de la prevista.

Si la clavilla va excessivament suau i no aguanta en el punt desitjat la mateixa tensió de la corda obliga a la clavilla a girar en el sentit d’afluixar-la. En conseqüència i de manera inconscient, a l’intentar afinar la corda donarem una petita sobretensió i pujar unes cromes més calculant que al relliscar la clavilla per estar mal ajustada la corda baixarà i es quedarà al to just que volem.
Aquesta petita sobretensió és la causa més habitual de trencar cordes, especialment en els violoncels.

2n) Qualitat de la fusta de les clavilles. És més important del que ens pensem. En els instruments destinats als estudiants s’acostuma a posar clavilles de fusta senzilla, molt porosa i pintada de negre per simular el banús. Aquestes fustes no aguanten gaire temps i es deformen per l’ús. Les millors fustes per a les clavilles són el banús, el palosanto i el boix. El banús és una fusta molt dura, de color negre i és molt densa i poc porosa. El palosanto és una altra fusta de color marron, molt densa, una mica més porosa i és una mica més adherent que el banús. El boix, si és europeu és molt bó. Es una fusta de color groc, molt densa i molt poc porosa. El boix anomenat americà sembla l’europeu però és molt menys dens i es deforma amb molta facilitat. És fàcil reconèixer la diferència entre els dos tipus de boix pel pes, color i densitat.

3r) Forat de la corda a la clavilla. El forat ha de ser proporcionat al gruix de la corda. Un forat massa fi impedeix que la corda passi fins a l’extrem oposat de la clavilla i quedi mal subjectada. Un forat massa gran facilita que la corda rellisqui i no s’agafi bé.

No només és molt important fer els forats amb el diàmetre correcte sinó que els extrems han d’estar molt ben polits i amb un lleuger xamfrà per evitar que l’aresta talli la corda.

Els forats han d’estar fets el més a prop possible de la paret del claviller, pel cantó de la pala de la clavilla.

És un error intentar arreglar-se un mateix aquest problemes de precisió que acaben agreujant-se si no es tenen nocions de lutheria. Els remeis casolans de posar-hi guix o sabó sec no serveixen per arreglar res de forma definitiva. El guix actua com abrasiu de la fusta i encara estropella més els forats de les clavilles al cap del instrument. L’efecte acaba sent completament negatiu i contrari al que es pretén. Tampoc serveix de gaire engreixar les clavilles ni posar-hi cap tipus de pasta si les clavilles ja no són formalment perfectes i a més estan mal ajustades. En aquest cas el millor remei és anar al luthier que les ajusti de nou, si és que es pot, si no, s’han de posar noves.

No val la pena esperar a arreglar aquestes coses ja que el deteriorament de les clavilles és progressiu, i possiblement d’un dia per l’altre deixin d’anar bé. El patiment que comporta una clavilla massa forta o una que rellisqui ens distreu l’atenció que hem de posar en produir un bon so i aplicar una bona tècnica. Tot això són problemes que tenen una solució més ràpida del que potser imaginem. Per tant el millor és solucionar el problema de seguida encara que haguem d’estar sense l’instrument alguns dies per portar-lo a arreglar.